Resultats de la cerca

El favor de Richelieu i les relacions amb la societat refinada li valgueren honors i fama desproporcionats a la mediocritat de les seves obres El seu tractat De la comparaison de la langue et de la poésie française avec la grecque et la latine 1670 assenyalà el principi de la querella dels antics i dels moderns

Fou un defensor incondicional de l’escola romàntica i fundà, amb Victor Hugo, la revista “La Muse Française”, òrgan de la doctrina romàntica Amb escrits diversos contribuí a la lluita dels temps heroics del Romanticisme

Estudià a Orleans, viatjà per Europa al servei de Carles V i lluità al costat de Carles VI i de Lluís d’Orleans Escriví més d’un miler de balades i uns 200 rondós Sabé comunicar originalitat als temes que tractava, als quals barrejava allusions a la seva vida L’art de ditier et de faire ballades 1392, que seguia la tradició contemporània cortesana de la literatura, influí en La Fontaine Miroir de Mariage , inacabat, és un pamflet antifeminista

De jove fou actriu de teatre a l’Opéra-Comique 1805 i a l’Odéon 1813 Es casà amb un actor mediocre, Prosper Valmore, de qui intentà de fer un actor cèlebre Publicà els reculls poètics Élégies et Romances 1819, Élégies et Poésies Nouvelles 1825, Les Pleurs 1833 i Bouquets et Prières 1843, que li valgueren l’estima dels més grans poetes de l’època Verlaine li donà un lloc entre els seus Poètes maudits 1888 i reconegué el valor de la seva poesia, tendra i adolorida, bé que mancada d’una certa personalitat, on es reflecteixen les vicissituds de la seva vida

La seva obra reflecteix la seva activitat política i les seves idees nacionalistes Les chants du soldat 1872, Nouveaux chants du soldat 1875, Marches et sonneries 1881, Chants du paysan 1894 També escriví obres de teatre L’Hetman 1877, Messire Du Guesclin 1895

La seva adscripció comunista l’obligà a exiliar-se del seu país el 1946 i a residir a Itàlia, Cuba i França És autor d' Étincelles 1945, Pour la révolution pour la poésie 1974, Poète à Cuba 1976, En état de poésie 1980, etc Ha escrit una novella Mât de cocagne 1979

Fundador del primer cineclub a França, i també de la crítica cinematogràfica dirigí “Le Film” 1917-19, fou crític a “Paris-Midi” 1918-23 i fundà i dirigí “Cinéa” 1921-23 Ànima de l’anomenada escola impressionista francesa o primera avantguarda , reuní al seu costat figures com Abel Gance, Marcel L’Herbier, Germaine Dulac i Jean Epstein Realitzà els films Fièvre 1921, La femme de nulle part 1922, L’inondation 1924 L’obra més important com a escriptor cinematogràfic és Photogénie 1920, on explica les seves teories sobre el nou art del cinema

Es féu famós amb una traducció de les Geòrgiques de Virgili 1769 Publicà Les Jardins 1782, L’Homme des Champs 1800, L’Imagination 1806, Les Trois Règnes de la Nature 1808 i traduccions en vers de l' Eneida 1804 i d' El Paradís Perdut 1805 Els romàntics el criticaren per les seves perífrasis i falses elegàncies i per la seva mètrica freda i compassada tanmateix, la seva ciència del vers i el seu gust per les descripcions precises el feren un dels precursors del Romanticisme

La seva obra, exigent i hermètica, amb influència de Saint-John Perse, és sovint un teixit de cites que incorpora les veus de la tradició a la seva pròpia De les seves obres destaquen Actes 1966 —espècie d’art poètica—, Le monde de Thomas Mann 1962 i els volums poètics Les meurtrières 1959, Fragments du cadastre 1960, Poèmes de la presqu’île 1961, Biefs 1963, Oui-dire 1966, Tombeau de Du Bellay 1973, Jumelages 1978, Donnant donnant 1981 i Livre des gisants 1983

Exercí el periodisme a “France-Soir”, “Le Figaro”, etc El 1977 guanyà el premi Goncourt amb John l’enfer Altres obres seves són Laurence 1969, Abraham de Brooklyn 1971, Il fait Dieu 1975, La nuit de l’été 1979, Les trois vies de Babe Ozouf 1983, Béatrice en enfer 1984, etc