Resultats de la cerca

Residí probablement a la cort d’Elionor d’Aquitània És autor del Roman de Troie ~1165, el qual inicià la narrativa medieval sobre el tema de guerra de Troia

Visqué els seus primers anys a Rússia i a Polònia, estudià lleis, participà com a aviador en la Segona Guerra Mundial i el 1945 ingressà en la diplomàcia Treballà en el ministeri d’afers estrangers 1946-56 i fou cònsol francès a Los Angeles 1956-60 De les seves novelles cal destacar Éducation européenne 1945, Tulipe 1946, Les couleurs du jour 1952, Les racines du ciel 1956, premi Goncourt, molt coneguda, Lady L 1963, Chien blanc 1970, Charge d’âme 1978 i Les cerfs volants 1980 Poc després del seu suïcidi es descobrí que era també l’autor de les novelles signades amb el pseudònim Émile Ajar La…

Graduat per l’École Normale de París 1951, fins el 1977 es dedicà a l’ensenyament primari i secundari El 1982 es doctorà en lletres per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc Influït per Alain Robbe-Grillet, el 1961 publicà la seva primera novella,  L’observatoire de Cannes , obra plenament inscrita en el Nouveau Roman , del qual es convertí en un dels teòrics principals Posteriorment, en la mateixa línia experimental, publicà les novelles La prise de Constantinople 1965, premi Fénélon i  Les lieux-dits 1969, i les narracions Révolutions minuscules 1971 i La cathédrale de Sens…

Periodista, es llicencià en lletres 1939 i durant la Segona Guerra Mundial collaborà amb el règim de Vichy Utilitzà molts pseudònims, el més famós dels quals, Cécil Saint Laurent , l’emprà per a signar llargues novelles històriques, com el seu best-seller Caroline chérie 1947 Publicà, a més, violents libels Paul et Jean-Paul , 1951, contra Sartre, féu crítica teatral, pintura, guions de cinema, assaigs històrics, etc Amb el seu nom autèntic és autor de Les corps tranquilles 1948, Le petit canard 1954, Les bêtises 1971, premi Goncourt, Histoire égoïste 1976, itinerari intellectual Roman…

Intervingué en l’elaboració del Roman d’Alexandre Ultra reescriure la primera part, n'afegí la quarta —on tractà la mort del protagonista— i treballà sobre la resta

Escriví la primera part del Roman de la rose —la segona fou escrita per Jean de Meung, a la segona meitat del s XIII—, la qual palesa la influència de l’amor cortès

Fou el continuador del Roman de la Rose , del qual escriví la segona part uns disset mil versos i donà a l’obra un caire molt diferent del de la primera part, de Guillaume de Lorris Traduí també obres d’Abelard i Boeci

És autor del cicle Roman de l’Estoire dou Graal escrit entre el 1183 i el 1199, integrat pròpiament per tres poemes Joseph d’Arimathie, Merlin i Perceval En aquesta obra l’autor fusiona la història sagrada amb la llegenda profana del Graal

El seu cicle de Chaminadour el revelà com un gran estilista i sobretot com un renovador de la inspiració novellesca, pel seu detallisme i la seva impassibilitat, no exempta de sornegueria, que en fan també el precursor de les tècniques del nouveau roman

Vescomte de Vogüé, fou diplomàtic a Peterburg, i escriví Le roman russe 1886, obra que féu conèixer els escriptors russos del s XIX a França i que significà l’inici d’un moviment que reaccionà contra el naturalisme Conreà també la novella i l’assaig