Resultats de la cerca

Al marge de la seva actuació política com a senador i ministre, dedicà una bona part de la seva vida a la investigació científica Autor d' Assaig sobre els fenòmens elèctrics dels animals 1840, continuà i aprofundí els treballs de Galvani sobre l’electricitat en els éssers vius

El 1798 formà part del govern provisori piemontès i actuà com a afrancesat Més tard ocupà alts càrrecs en l’imperi napoleònic i en la França de la Restauració Fou partidari de la unió italiana Destaquen les seves obres Storia della guerra dell’independenza degli Stati Uniti d’America 1809 i Storia d’Italia dal 1789 al 1814 1824

Doctorat en dret a Pàdua 1824 Fundà 1839 i dirigí Il Politecnico , repertori d’estudi de contingut positivista i de caràcter saintsimonià A través de la recerca científica proposava un programa polític sobre la qüestió italiana, de tendència republicana i federal, que també aplicava a tot Europa Programma degli Stati Uniti d’Europa , 1848 Durant els fets de les Cinque Giornate de Milà 1848 inicià la política activa, i hagué d’exiliar-se a París i a Lugano 1848-59 Entre els seus escrits destaquen les Notizie naturali e civili sulla Lombardia 1844 i Dell’insurrezione di Milano nel 1848 1849

Llicenciat en lletres 1941 i en dret 1946, aquest any entrà a la Banca d’Itàlia, de la qual fou cap dels serveis d’estudis 1970-78 i governador 1979-93 El 1993 inicià la seva carrera política president del consell de ministres 1993-94, ministre d’hisenda en els governs de Romano Prodi 1996-98 i de Massimo d’Alema 1998-99, el 1999 fou elegit president de la República italiana, càrrec que ocupà fins al maig de 2006, en què fou substituït per Giorgio Napolitano Ocupà també càrrecs en institucions internacionals president del comitè de governadors de la CEE 1982-87, vicepresident del Banc…

Participà en la revolta del 1831 i, més tard, fou desterrat dels Estats Pontificis 1843 Amnistiat per Pius IX 1847, hi retornà, i fou nomenat secretari general del ministeri d’estat 1848 En dimitir el govern 1849, fou exiliat a Torí, on collaborà amb Cavour, dirigí “Il Risorgimento”, fou ministre d’educació 1851-52 i de l’interior 1860-61, comissari a Mòdena 1859 i primer ministre 1862-63 Escriví en els diaris oficials La seva obra principal és Lo Stato Romano dal 1815 al 1850 1850

Estudià a Pisa Diputat i procurador general síndic a Còrsega 1792, no trigà a oposar-se a França i, durant el protectorat anglès, fou president del consell d’estat 1794-96 Envaïda l’illa pels francesos, fugí a Londres, on serví els aliats contra França Al servei dels tsars Alexandre I i Nicolau I 1804-07 i 1813-39, en fou conseller privat i ambaixador a París 1815-34 i a Londres 1835-39

Llicenciat en dret 1942 Milità en l’antifeixisme, i acabada la Segona Guerra Mundial entrà en la carrera judicial i actuà com a fiscal Peça clau per a la consolidació del Partito Democrazia Cristiana , en fou diputat des del 1946 i formà part del seu comitè executiu 1949-54 Tingué càrrecs en els governs de De Gasperi , A Fanfani i M Scelba ministre de transport 1966-68, ministre d’educació 1972-73, portaveu del Parlament 1975-83 i ministre de l’interior 1983-87 Després d’un breu pas per la presidència del parlament abril-maig 1992, rellevà Francesco Cossiga  en la presidència de la república…

La major part de la seva vida la dedicà al periodisme, collaborant en diversos mitjans de comunicació escrits El Correo Catalán , La Vanguardia , Serra d’Or , Tele-exprés , Avui , etc A més, des del final de la dècada del 1960 es concretà el seu interès per la història participant en la creació de la revista Historia y Vida , fundada a Barcelona 1968, de la qual fou redactor en cap Un interès que a partir del 1972 es materialitzà en l’elaboració i publicació de diverses obres destinades fonamentalment a la divulgació històrica, basades en un interessant recull d’abundant documentació gràfica…

Es llicencià en dret el 1948 a la Universitat de Sàsser, on fou professor de dret constitucional del 1959 al 1974 Milità en la Democràcia Cristiana des del 1945, i en fou diputat des del 1958  Subsecretari de Defensa del 1966 al 1970, el 1976 fou nomenat ministre de l’Interior, però dimití després de l’assassinat d' Aldo Moro  1978 per les Brigate Rosse De l’agost del 1979 al setembre del 1980 fou primer ministre Durant el seu curt mandat, al qual posà fi la retirada dels socialistes de la coalició de Govern, reforçà la legislació antiterrorista, i mostrà un decidit suport a les Comunitats…

Es diferencia del collectivisme pel seu desig que en el socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats i no segons el seu treball, sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l’economia, i que hom demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i morals Sorgí al voltant dels últims congressos de la Primera Internacional, especialment al Jura i a Itàlia En 1877-82 s’anà imposant dins l’anarquisme per evolució de bona part dels qui fins aleshores eren collectivistes Les figures que més hi contribuïren foren Malatesta, Carlo…