Resultats de la cerca

Duc consort de San Giovanni i comte consort de Cammarata Era fill d’Ignasi de Montcada i de la Cerda General de galeres de Sicília 1676, fou virrei de Navarra, on impedí l’avanç dels austriacistes contra Pamplona, i també de Sardenya, per on fou nomenat el 1699, i ocupà el càrrec del 1700 al 1703 Millorà l’erari públic i reconegué l’accessió al tron de Felip V de Castella i Catalunya-Aragó Organitzà la defensa de l’illa contra possibles atacs austriacistes

Senyor de Gelida, Cervelló i Masquefa Fill de Sendred de Gurb Els historiadors islàmics li donen el títol de comte , però devia ésser només vescomte o, en tot cas, veguer de Borrell II, pels seus castells fronterers Era conseller íntim del seu cosí Borrell, que el 971 l’envià d’ambaixador al califa de Còrdova al-Haqan II, juntament amb legats del vescomte de Barcelona, Guitart, per tal de refermar les paus signades el 966 i oferir-li esclaus i presents com a mostra de vassallatge per part del comte Retornà a Barcelona carregat de regals i amb un missatge d’amistat del califa per al comte…

Era cavaller de l’orde de Sant Joan de Jerusalem En 1695-1700 fou lloctinent de València, com a successor del marquès de Castel-Rodrigo Cessà a la mort de Carles II de Castella

Ciutadà honrat de Barcelona i doctor en lleis Fill d’Esteve Montfar i Sorts i germà de l’arxiver i historiador Dídac Montfar-Sorts Fou repetides vegades ambaixador del braç militar, i el 1640 fou elegit membre de la Junta de Guerra del Principat Capità d’artilleria, prengué part en la batalla de Montjuïc el 1641 El 1645 era conseller tercer de Barcelona El 1649 fou nomenat ambaixador a París per la ciutat, i el 1650 representà, a més, els diputats la seva correspondència és molt interessant per al coneixement de la política francesa durant la guerra dels Segadors El 1664 era advocat de la…

Sorgida de les organitzacions obreres amb caràcter espontani i unitari durant les vagues dels minaires asturians en 1962-63 bé que la primera Comissió Obrera datava del 1958 a Gijón, conegué una ràpida difusió al si de la classe obrera sobretot a Biscaia, Madrid i Catalunya Protagonitzà les vagues de 1965-67, sota l’impuls conjunt de comunistes, socialistes, catòlics, sindicalistes, etc A partir del 1966, el moviment penetrà, a través de les eleccions sindicals, en les estructures oficials de la CNS verticalista, però fou declarat illegal 1967 i sofrí, ultra una severa repressió, diverses…

El 1918 Benito Mussolini creà els Fasci Italiani di Combattimento, que, sense un programa ben definit, es caracteritzaven per llur pragmatisme Mussolini donà una gran importància a les forces de xoc camises negres, que des del 1920 organitzaren expedicions punitives contra els dirigents de l’esquerra, i així volgué assumir el paper de salvar Itàlia de l’amenaça bolxevic Obtingué el poder el 29 d’octubre de 1922, després d’una marxa sobre Roma organitzada pels seus partidaris des de diverses ciutats italianes El rei Víctor Manuel III, impressionat per la puixança del moviment i preocupat per…

En les eleccions generals del 1982 obtingué 2 diputats, 19 en les del 1986 i 14 en les del 1989 El 1988 ingressà a la internacional liberal La progressiva pèrdua de representació en les successives consultes electorals comportà la dimissió de Suárez de la presidència el 1991 Fou succeït en el càrrec per Rafael Calvo Ortega, i Antoni Fernández Teixidó n'esdevingué secretari general El 1993 es dissolgué, després de no obtenir representació parlamentària en les eleccions generals d’aquest mateix any

El terme prové de la situació política creada als Balcans després de la Primera Guerra Mundial

Volgué ésser la concreció organitzativa del federalisme i del republicanisme Trigà però a convertir-se en un veritable partit polític, i inicialment fou sols un moviment que hom pretengué fonamentar en la teoria del pacte de Pi i Margall Comptà de fet amb diversos centres d’iniciativa, mancat d’una direcció incontestada la representació parlamentària, que fou de 85 diputats en les corts del 1869, 52 el 1871, 52 a l’abril del 1872 i 77 a l’agost del 1872 37, 19, 24 i 31, respectivament, dels quals correspongueren als Països Catalans la premsa, sobretot El Federalista , El Estado Catalán i La…

Una vegada esfondrat l’imperi Otomà, el panarabisme culminà amb la creació 1945 de la Lliga Àrab, encaminada a la salvaguarda de la independència i sobirania dels seus integrants, tot fent costat, alhora, als incipients moviments nacionalistes al nord d’Àfrica, sobretot Després de diversos intents no reeixits d’unificació per part d’alguns estats àrabs RAU, 1958-61 Unió Àrab de Jordània i Iraq, 1958 Federació de Repúbliques Àrabs de Síria, Líbia, Egipte i Sudan, 1971 Unió de Líbia i Egipte, 1973 Unió de Líbia i Tunísia, 1974 Unió de Líbia i Síria, 1980 Unió de Líbia i Marroc, 1984 i de les…