Resultats de la cerca

Carlí, prengué part en la tercera guerra dinàstica havent tornat a València d’un breu exili a França, collaborà als periòdics El Tradicional 1888-89 i La Lealtad 1885-87, fou propietari del setmanari El Centro 1892 i fundà La Lucha 1892 Ocupà càrrecs municipals

Vuitè comte de Toreno Diputat moderat des del 1864, fundà el diari antirepublicà El Tiempo i fou alcalde de Madrid amb la Restauració Havent passat al partit conservador, fou ministre de foment el 1875, d’estat el 1879, president del congrés el 1880 i el 1884 i governador civil de Madrid el mateix any

Conseller de Frederic Guillem IV i de la seva política, ocupà un escó de dretes en el parlament de Frankfurt 1848 i la cartera d’afers estrangers setembre del 1850, la qual dimití novembre del 1850, no havent pogut imposar la seva política respecte a Àustria, política que fou seguida després amb l’anomenada retirada d’Olmütz

Publicà nombrosos pamflets, celebrà mítings per tot Anglaterra i a París, i debaté al Parlament, sense obtenir cap èxit fins el 1807, que, ocupant Fox el poder, el seu govern declarà illegal el tràfic d’esclaus Havent interromput la seva campanya, la reprengué el 1813, més vigorosament, i aconseguí, per fi, que el govern anglès promulgués l' Acta d’emancipació 1833 i deslliurés 800 000 esclaus, indemnitzant llurs amos

Fou president de la Joventut Republicana local i del Centre Obrer Instructiu de la Unió Republicana Per l’abril del 1931 proclamà la República a Cervera Havent ingressat a l’Esquerra, fou elegit diputat al Parlament de Catalunya per Lleida novembre del 1932 Formà part de les comissions parlamentàries d’obres públiques, peticions i justícia i dret Exiliat a França desembre del 1938, retornà a Catalunya el 1948

Regidor i tinent d’alcalde de Maó, dimití el 1866 per incompatibilitat amb la política de Narváez Fou secretari de la Junta Revolucionària de Maó el 1868 i elegit diputat pel partit progressista a les corts del 1869 Fou després director general de duanes i diputat per Menorca el 1871 i el 1872 Havent passat al camp republicà, fou de nou diputat per Menorca en quatre ocasions entre el 1886 i el 1899

Segon marquès de Valero i primer duc d’Arión 1725 Fill segon del novè duc de Béjar Fou virrei de Sardenya 1704-06 al servei de Felip V, a favor del qual lluità durant la guerra de Successió Acabada aquesta, fou recompensat amb el càrrec de virrei de Nova Espanya 1716-22, des del qual impulsà la colonització de Texas 1720, urbanitzà la ciutat de Mèxic i reprimí la insurrecció dels indis de Nayarit 1722 Havent tornat a la península Ibèrica, fou president del Consell d’Índies

D’origen jueu i militant socialdemòcrata, fou empresonat pels nazis i el 1938 fugí a Suècia, on visqué fins a la postguerra Elegit diputat 1956, esdevingué ministre d’afers exteriors 1959-66 i president del partit socialista austríac 1967 Canceller de la república des del 1970, féu una política interior reformista i una d’exterior de neutralitat activa fins que, havent perdut el seu partit la majoria absoluta a les eleccions del 1983, dimití Tingué un paper molt destacat al si de la Internacional Socialista

Vuitè duc d’Escalona, marquès de Villena i de Moya i comte de Xiquena Fou virrei de Navarra i lloctinent de Catalunya 1693-94, on palesà la seva imperícia militar en ésser derrotat a la vora del Ter per l’exèrcit francès que envaïa el Principat Aquest ocupà Palamós, Girona, Hostalric i Castellfollit, motiu pel qual fou destituït Fou virrei d’Aragó 1694-95, de Sicília 1701-02 i de Nàpols 1702-07 Havent tornat a Madrid, fou majordom major de Felip V Suggerí al rei la creació de l’Academia Española de la Lengua 1714, i en fou el primer president

Fou dirigent de la Union Progressive Sénégalaise 1961, ministre de planificació i d’indústria 1968-70 i primer ministre 1970-80 Havent dimitit aquest càrrec, pel gener del 1981 succeí LSSenghor com a president de la república Fou reelegit en les diverses convocatòries electorals a la presidència del país fins l’any 2000, en què fou derrotat en la segona volta per Addulaye Wade Fou també president de la dissolta Senegàmbia en 1982-89 A l’interior, s’enfrontà repetidament al moviment secessionista de la Casamance, i a l’exterior continuà l’estreta vinculació amb França…