Resultats de la cerca

Usà el pseudònim de Leopoldo Bonafulla Fou director d’ El Productor  1901-04, intervingué en la Setmana Tràgica de Barcelona i participà en el congrés regional obrer del 1910 que decidí la constitució de la CNT És autor de La Revolución de Julio 1910, obra bàsica per al coneixement dels fets del juliol del 1909, i de texts de propaganda ideològica, com, entre d’altres, Criterio libertario 1905 i La justicia libre sd

Advocat 1916, pertangué 1919-25 al cos jurídic militar Fou el més destacat collaborador d’Ignasi Villalonga i Villalba, i pertangué a Unió Valencianista Fou un dels inspiradors 1918-24 de la línia ideològica de La Correspondencia de Valencia , òrgan virtual d’aquest partit, regidor de l’ajuntament de València 1931-33 i síndic formà part de la comissió proestatut i de la minoria valencianista de la corporació municipal Diputat a corts 1933-36 per Lliga Catalana, presidí el Centre d’Actuació Valencianista 1933 i la Unió Valencianista 1936 Fundà i dirigí el setmanari El Camí 1932-34…

Hom no pot dir que el cos teòric del collectivisme formi un conjunt unitari Les relacions econòmiques i socials es desenvolupen històricament, i, per tant, també evolucionen les qüestions a què es refereixen les diverses teories collectivistes tant pel que fa a llur fonamentació religiosa, ideològica, filosòfica o científica, com a llurs implicacions polítiques que es derivarien del procés necessari per a establir pràcticament el model collectivista Algunes formes d’agrupacions tribals primitives podrien ajustar-se de fet a aquest model —tot i que la tribu, per la seva situació…

Principal portaveu del socialisme alemany després del 1848 Tot i tenir força punts de contacte amb Marx, creia en una tàctica legalista i evolucionista Arribà a considerar la possibilitat d’una monarquia social basada en el sufragi universal, del qual esperava una transformació del caràcter de l’estat Després d’una crisi ideològica deguda a la manca de ressò de l’alçament de Garibaldi, enfocà la seva activitat propagandística exclusivament cap als treballadors, la integració política dels quals anhelava Fou president de l’Associació General de Treballadors Alemanys, fundada a…

Hereu dels whigs i de la tradició radical, no esdevingué un partit en el sentit modern fins després de la mort de Palmerston , el 1865, que permeté una distinció més clara entre conservadorisme i liberalisme, i la reforma electoral del 1867 Assolí el seu prestigi màxim durant els governs reformistes de Gladstone 1868-74, 1880-85, 1886 i 1892-94 A la primeria del segle XX, tot i que dominà l’escena política, esdevingué un partit progressivament contradictori, dividit entre una ala dreta lliurecanvista i una ala esquerra socialitzant, les doctrines de la qual influïren marcadament el laborisme…

Professor de dret administratiu a la Universidad Complutense de Madrid i lletrat del Consell d’Estat, mantingué sòlides vinculacions amb la dreta ideològica i financera —director general adjunt de Banesto, president de l’Editorial Católica— abans d’ocupar càrrecs governamentals, en els quals fou un representant destacat d’aquests sectors durant la Transició Membre del Grupo Tácito 1973, amb el qual s’integrà a Unión de Centro Democrático  UCD, fou ministre de Justícia 1976-79, senador per designació reial 1977-79, diputat per Jaén 1979-82 i president del Congrés 1979-82 Quan…

Té com a referència ideològica el secessionisme lingüístic del català i la defensa d’una “llengua valenciana” amb normativa diferent de la catalana Tot i que Lizondo fou fundador i president del partit 1982-95, les tensions amb el sector liderat pel nou president, Hèctor Villalba , determinaren la seva expulsió pel novembre del 1996 Unió Valenciana UV obtingué un escó en les eleccions generals del 1986, dos en les del 1989 i un en les del 1993 i el 1996 Al Parlament valencià aconseguí sis escons els anys 1987 i 1991 i cinc el 1995 Aquest any, UV féu un pacte de govern amb el PP…

Es llicencià en dret el 1948 a la Universitat de Sàsser, on fou professor de dret constitucional del 1959 al 1974 Milità en la Democràcia Cristiana des del 1945, i en fou diputat des del 1958  Subsecretari de Defensa del 1966 al 1970, el 1976 fou nomenat ministre de l’Interior, però dimití després de l’assassinat d' Aldo Moro  1978 per les Brigate Rosse De l’agost del 1979 al setembre del 1980 fou primer ministre Durant el seu curt mandat, al qual posà fi la retirada dels socialistes de la coalició de Govern, reforçà la legislació antiterrorista, i mostrà un decidit suport a les Comunitats…

Fou especialment intens al Principat, en part pel desvetllament que hi suposaren la Guerra Gran i la Guerra del Francès, conflictes que obligaren els catalans a organitzar-se per a suplir les deficiències del govern amb organismes propis, juntes, etc Inicialment el provincialisme es donà entre les classes conservadores catalanes, com a oposades a l’uniformisme centralista que els liberals palesaren a les corts de Cadis 1810-12 i durant el Trienni Constitucional Això explica l’ús del català en la predicació i les publicacions de l’Església, majoritàriament antiliberal, els anys 1810 i 1820,…