Resultats de la cerca

El més cèlebre fou el fet construir pel papa Innocenci VIII al palau del Vaticà, damunt el pati dit justament del Belvedere, construït segons els plans de Bramante al començament del s XVI Aquest pati enclou quatre gabinets, que contenen, a més d’altres escultures, el cèlebre grup del Laocoont i l'Apollo del Belvedere El belvedere construït per l’arquitecte Johann Lukas von Hildebrant a Viena s XVIII, per al príncep Eugeni de Savoia, constitueix una mostra remarcable del barroc austríac

El Decret de Gracià s XII inclou ja el principi que el papa pot ésser jutjat per l’Església en cas d’heretgia Marsili de Pàdua i William Ockham s XIV establiren la base del conciliarisme, defensat brillantment per Konrad von Gelnhausen, Heinrich von Langenstein, Pierre d’Ailly i Gerson Aquesta doctrina, que triomfà amb el Cisma d’Occident, fou aplicada als concilis de Constança 1418 i Basilea 1447, i tingué adeptes fins al concili I del Vaticà 1869-70

Amb el nou tarannà inaugurat pel concili II del Vaticà —autonomia de l’àmbit secular, responsabilitat dels creients en llurs opcions polítiques, etc—, l’esperit d’arrel posttridentina, que inspirava el planejament de la qüestió social tipificable en les encícliques que, sobre això, promulgaren diversos papes, des de Lleó XIII fins a Pius XII, restà radicalment superat, bé que sovint es manifesta encara en proclames i preses de posició tant de jerarquies locals com de grups tradicionals de catòlics dels indrets més diversos

Afirmava la necessitat de la monarquia i de l’Església com a vehicles pels quals l’home arriba al contingut d’una revelació divina primitiva constituïda per les veritats teòriques i pràctiques vitalment fonamentals El seu menyspreu de la raó incapaç per ella mateix d’assolir qualsevol certesa, juntament amb l’enaltiment de l’autoritat fideisme, foren censurats pel concicili I del Vaticà Els seus representants més destacats foren Lde Bonald, Jde Maistre, FRLamennais i LBautain, i a la península Ibèrica, Juan Donoso Cortés

Durant segles la litúrgia romana ha tingut dos grans cicles el de Nadal amb l’Advent i el temps de després de l’Epifania i el de Pasqua amb la Quaresma i el temps de després de Pentecosta La reforma litúrgica porterior al concili II del Vaticà ha subratllat que tot el temps de l’any gira entorn de Pasqua Han romàs amb personalitat pròpia el temps d’Advent, de Nadal, de Quaresma, i de Pasqua tot el restant és temps durant l’any

Pot presentar diverses formes la més antiga i més comuna, d’uns dos metres de llargària, té, sota la punta punxeguda o plana, una destral de tall convex, pla o còncau i, a l’altre costat, una punta o ganiveta punxeguda o corbada avall com un garfi també hi ha alabardes de doble destral D’origen oriental, passà als països germànics, que l’estengueren per Europa des del s XIV Actualment, només l’usen alguns cossos de guàrdies de gala, principalment els guàrdies suïssos del Vaticà

L’origen del poder temporal dels papes, derivat tradicionalment de la llegendària Donació de Constantí, prové realment de les donacions dels reis carolingis al s VIII, que, amb el temps, constituïren els Estats Pontificis La seva desaparició s XIX donà naixença a l’estat del Vaticà, on el papa exerceix el poder polític A l’edat mitjana proliferaren abats i bisbes amb domini senyorial sobre diversos territoris d’Europa abacomte, príncep bisbe, bisbe elector, etc Excepcionalment manté un poder d’aquesta mena el bisbe de la Seu d’Urgell, copríncep d’Andorra

El fideisme fou una reacció conservadora de catòlics i protestants davant l’efervescència ideològica i política de la darreria del segle XVIII, dirigida principalment contra l’enciclopedisme, el racionalisme illustrat i la Revolució Francesa Les seves arrels foren la impotència de la raó natural per a defensar la veritat contra l’escepticisme i l’ateisme i, alhora, el desig de mantenir les veritats fonamentals de l’ordre moral i religiós tradicionals S’estengué per França, Bèlgica i Alemanya, i fou condemnat per l’Església Catòlica en el concili I del Vaticà

Organitzada en una direcció provincial i en juntes parroquials, fou presidida per Faust Morell Els seus dirigents, membres de les classes rectores, propugnaren les doctrines del Concili Vaticà I i permeteren de desenvolupar una activitat cultural que confiaren a Josep M Quadrado i Tomàs Aguiló A més d’editar el setmanari “La Unidad Católica”, mantingué diverses escoles, organitzà conferències i una orquestra filharmònica En produir-se la Restauració, l’entitat, que havia deixat de tenir sentit, es dissolgué i traspassà, el 1877, els seus béns al Cercle d’Obrers Catòlics

Entre els seus fundadors figuren Yves Congar , Hans Küng , Karl Rahner  i Edward Schillebeeckx Situada plenament en l’esperit del concili II del Vaticà , s’ha consolidat com a portaveu del catolicisme més reformador, caràcter que ha estat adduït com a motiu principal de la creació el 1972 de la revista Communio La direcció de la revista organitzà dos congressos internacionals de teòlegs, a Brusselles 1970 i a Lovaina 1990 És publicada en diversos idiomes, entre els quals hi ha l’alemany, l’anglès, l’italià, el croat, el portugès i el castellà