Resultats de la cerca
Es mostren 5 resultats
àngelus
Cristianisme
Oració que hom diu al matí, al migdia i al vespre en memòria de l’anunciació de l’àngel a Maria, que havia d’ésser Mare de Déu.
Pren el nom de la primera paraula llatina amb què comença Sembla que el costum de dir l’àngelus nasqué a Alemanya al s XIII, i no es generalitzà fins al s XVII A molts indrets és anunciat amb unes batallades
avemaria
Toc de nou campanades, distribuïdes de tres en tres, que hom fa a la sortida del sol, al migdia i a la posta del sol, per invitar a recitar l’àngelus.
toc d’oració
Cristianisme
Repic de campanes que es fa al capvespre o també al migdia, que invita els fidels a saludar la Mare de Déu (toc de l’àngelus) o a pregar pels difunts (toc d’ànimes).
campana
Secció d’una campana
© Fototeca.cat
Música
Instrument idiòfon de percussió, fet de metall, generalment de bronze, i que té la forma d’un vas rodó, d’amplària creixent devers la boca, el qual va suspès boca avall i sona quan les seves parets són percudides per un batall a l’interior o per un martell a l’exterior.
La campana, que es troba ja en totes les civilitzacions antigues a partir de les de l’Orient Mitjà, ha estat utilitzada al llarg de la seva història per a senyals cultuals, festius, de dol, de perill, de les hores, de convocatòria, etc Amb finalitat musical, ha constituït conjunts capaços de formar un dibuix melòdic carilló Generalment les grans campanes són suspeses en llocs alts torres i altres construccions especials campanar En aquest darrer cas, a les campanes de batall, la percussió és obtinguda generalment en tibar una corda, l’esforç de la qual és transmès mitjançant una politja a…
llatí
Lingüística i sociolingüística
Llengua indoeuropea, parlada, a l’antiguitat, a Roma i als territoris del seu Imperi, i, a l’alta edat mitjana, als països de la Romània, fins al moment que es produí el trànsit a les respectives llengües nacionals.
Durant el Renaixement, fou la llengua emprada pels humanistes Originària de la regió del Laci, procedia de l’indoeuropeu, bé que passà per diversos estadis intermedis abans d’arribar a la seva forma clàssica El llatí tingué notable relació amb altres llengües itàliques, com el falisc, l’osc i l’umbre, amb els dialectes cèltics del nord hom en troba reminiscències en paraules com carrus, qaesum, petorritum , amb el grec, parlat al sud d’Itàlia Magna Graecia , i amb una llengua no indoeuropea l’etrusc cal pensar en noms propis, com Sulla , en d’altres amb sufix - n -, com Perpenna , en els…