Resultats de la cerca
Es mostren 71 resultats
cavatina
Música
Breu fragment vocal solístic més senzill que l’ària, que hom troba a final del s XVIII en algunes obres.
Les cavatines més famoses es troben en òperes de Mozart, Bellini i Rossini
finale
Música
En l’òpera dels s. XVIII i XIX, peça final d’un acte o de l’obra, que es caracteritzava pel fet de reunir en escena tots els personatges i pel fet de prescindir de recitatius.
Mozart i Rossini portaren el finale a una complexitat extraordinària Durant el Romanticisme tendí a desaparèixer, pel seu caràcter convencional
crescendo
Música
Indicació que prescriu l’augment gradual de la intensitat dels sons en la interpretació d’una composició musical.
A partir del s XVIII un crescendo és indicat amb el signe < Al principi del s XIX Rossini en féu un ús molt característic en l’orquestra La indicació contrària és el diminuendo
bel canto
Música
Estil vocal propi, principalment, de l’òpera italiana entre el final del segle XVIII i el començament del XIX, que es caracteritza per l’emissió natural de la veu, la uniformitat tímbrica en tots els registres, l’ús constant del legato, la facilitat d’emissió en el registre agut i la dicció elegant i àgil dels ornaments.
Per bé que es considera el segle XVIII com l’edat d’or del bel canto , l’expressió no apareix en els tractats dels teòrics de l’època El terme es començà a fer servir a mitjan segle XIX, a causa, especialment, de les observacions de G Rossini sobre l’òpera i el cant Els principals impulsors del bel canto foren els compositors italians d' opera seria A Scarlatti, N Porpora, N Jommelli i N Piccinni Els castrati , intèrprets per excellència de l’òpera barroca, imposaren una tradició vocal i interpretativa i influïren de forma notable en compositors d’òpera i oratori propers a la…
farsa musical
Música
Varietat d’òpera bufa de petites dimensions i de tema sovint inversemblant o grotesc, satíric o eròtic.
Fou conreada a Anglaterra ballad farse , a França i, sobretot, a Itàlia als s XVIII i XIX Entre les millors es destaquen les de Rossini com La cambiale di matrimonio, 1810, i Il signor Bruschino, 1813 i de Donizetti Il campanello di notte, 1836
sextet
Música
Composició musical per a sis instruments o per a sis veus.
El sextet instrumental pot ésser de corda com els dos de Brahms opus 18 i 36, amb piano com el de Mendelssohn opus 110, instruments de vent que poden ésser tots sis, com alguns de Beethoven, etc En òpera són cèlebres alguns de Rossini i el de Lucia di Lammermoor, de Donizetti
harmònium
Música
Instrument aeròfon de la família de les harmòniques, de llengüetes lliures.
Té un dipòsit d’aire i dues manxes que, accionades per pedals, produeixen un corrent que fa vibrar les llengüetes amb un so que hom pot graduar Sol substituir l’orgue en capelles i esglésies petites Hom n'atribueix la invenció a Gabriel-Joseph Grénier 1810 Rossini combinà l’harmònium amb les veus en obres de música religiosa
tirolesa
Música
Manera de cantar típica dels Alps tirolesos, on és anomenada iodler o dudler
.
Consisteix en una sèrie de frases melòdiques curtes, sempre de ritme ternari, que hom canta sobre algunes síllabes o vocals, i que es caracteritza per la transició ràpida del registre greu a l’agut i de la veu de pit al falset Sovint hom l’executa polifònicament a base de repetir la melodia a la tercera i a la sexta Molt difosa durant el s XIX, Rossini la introduí en el seu Guglielmo Tell
cavatina
Música
Ària breu i més simple que l'aria da capo, que apareix a les òperes de la segona meitat del segle XVIII.
Per a alguns autors italians del XIX, designà la primera de les àries que cantava un dels protagonistes d’una òpera Bellini, Donizetti, Verdi o bé una d’especialment virtuosística Rossini, Verdi A França i Alemanya, en canvi, continuà essent simplement una ària curta i senzilla, generalment de tempo moderat El terme cavatina s’usà també per a designar una peça instrumental amb una línia melòdica molt cantabile penúltim moviment del Quartet de corda , opus 130, de Beethoven
finale
Música
Peça o número final que tanca una òpera o un dels seus actes.
Sovint de caràcter concertant finale concertato , sol caracteritzar-se per la intervenció de tots o quasi tots els personatges i, eventualment, del cor Tot i que pot constar de diverses seccions relativament contrastades, en general és de tempo ràpid i de caràcter clarament conclusiu En el segon i quart actes de Les noces de Fígaro de WA Mozart o en el primer acte d' El barber de Sevilla de G Rossini, es troben alguns dels millors exemples de finale
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- Pàgina següent
- Última pàgina