Resultats de la cerca
Es mostren 71 resultats
cavatina
Música
Breu fragment vocal solístic més senzill que l’ària, que hom troba a final del s XVIII en algunes obres.
Les cavatines més famoses es troben en òperes de Mozart, Bellini i Rossini
finale
Música
En l’òpera dels s. XVIII i XIX, peça final d’un acte o de l’obra, que es caracteritzava pel fet de reunir en escena tots els personatges i pel fet de prescindir de recitatius.
Mozart i Rossini portaren el finale a una complexitat extraordinària Durant el Romanticisme tendí a desaparèixer, pel seu caràcter convencional
crescendo
Música
Indicació que prescriu l’augment gradual de la intensitat dels sons en la interpretació d’una composició musical.
A partir del s XVIII un crescendo és indicat amb el signe < Al principi del s XIX Rossini en féu un ús molt característic en l’orquestra La indicació contrària és el diminuendo
farsa musical
Música
Varietat d’òpera bufa de petites dimensions i de tema sovint inversemblant o grotesc, satíric o eròtic.
Fou conreada a Anglaterra ballad farse , a França i, sobretot, a Itàlia als s XVIII i XIX Entre les millors es destaquen les de Rossini com La cambiale di matrimonio, 1810, i Il signor Bruschino, 1813 i de Donizetti Il campanello di notte, 1836
bel canto
Música
Estil vocal propi, principalment, de l’òpera italiana entre el final del segle XVIII i el començament del XIX, que es caracteritza per l’emissió natural de la veu, la uniformitat tímbrica en tots els registres, l’ús constant del legato, la facilitat d’emissió en el registre agut i la dicció elegant i àgil dels ornaments.
Per bé que es considera el segle XVIII com l’edat d’or del bel canto , l’expressió no apareix en els tractats dels teòrics de l’època El terme es començà a fer servir a mitjan segle XIX, a causa, especialment, de les observacions de G Rossini sobre l’òpera i el cant Els principals impulsors del bel canto foren els compositors italians d' opera seria A Scarlatti, N Porpora, N Jommelli i N Piccinni Els castrati , intèrprets per excellència de l’òpera barroca, imposaren una tradició vocal i interpretativa i influïren de forma notable en compositors d’òpera i oratori propers a la…
sextet
Música
Composició musical per a sis instruments o per a sis veus.
El sextet instrumental pot ésser de corda com els dos de Brahms opus 18 i 36, amb piano com el de Mendelssohn opus 110, instruments de vent que poden ésser tots sis, com alguns de Beethoven, etc En òpera són cèlebres alguns de Rossini i el de Lucia di Lammermoor, de Donizetti
harmònium
Música
Instrument aeròfon de la família de les harmòniques, de llengüetes lliures.
Té un dipòsit d’aire i dues manxes que, accionades per pedals, produeixen un corrent que fa vibrar les llengüetes amb un so que hom pot graduar Sol substituir l’orgue en capelles i esglésies petites Hom n'atribueix la invenció a Gabriel-Joseph Grénier 1810 Rossini combinà l’harmònium amb les veus en obres de música religiosa
tirolesa
Música
Manera de cantar típica dels Alps tirolesos, on és anomenada iodler o dudler
.
Consisteix en una sèrie de frases melòdiques curtes, sempre de ritme ternari, que hom canta sobre algunes síllabes o vocals, i que es caracteritza per la transició ràpida del registre greu a l’agut i de la veu de pit al falset Sovint hom l’executa polifònicament a base de repetir la melodia a la tercera i a la sexta Molt difosa durant el s XIX, Rossini la introduí en el seu Guglielmo Tell
cavatina
Música
Ària breu i més simple que l'aria da capo, que apareix a les òperes de la segona meitat del segle XVIII.
Per a alguns autors italians del XIX, designà la primera de les àries que cantava un dels protagonistes d’una òpera Bellini, Donizetti, Verdi o bé una d’especialment virtuosística Rossini, Verdi A França i Alemanya, en canvi, continuà essent simplement una ària curta i senzilla, generalment de tempo moderat El terme cavatina s’usà també per a designar una peça instrumental amb una línia melòdica molt cantabile penúltim moviment del Quartet de corda , opus 130, de Beethoven
finale
Música
Peça o número final que tanca una òpera o un dels seus actes.
Sovint de caràcter concertant finale concertato , sol caracteritzar-se per la intervenció de tots o quasi tots els personatges i, eventualment, del cor Tot i que pot constar de diverses seccions relativament contrastades, en general és de tempo ràpid i de caràcter clarament conclusiu En el segon i quart actes de Les noces de Fígaro de WA Mozart o en el primer acte d' El barber de Sevilla de G Rossini, es troben alguns dels millors exemples de finale
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- 7
- 8
- Pàgina següent
- Última pàgina