Resultats de la cerca

És un sòlid cristallí de color gris fosc, amb esclat metàllic, el vapor del qual és d’un color violaci Fou descobert el 1811 per BCourtois Hom li coneix 20 isòtops artificials, escalonats del 119 al 139, i cap isòtop natural Les valències principals són -1 iodurs, +1 hipoiodits, +3 iodits, +5 iodats, +7 periodats Al laboratori hom l’obté a partir de la reacció 2KI + CuSO 4 5H 2 O → CuI + K 2 SO 4 + 1 / 2 I 2 + 5H 2 O El iode és el menys electronegatiu dels halògens, amb els quals es pot combinar actua com a oxidant, i la seva acció sobre el tiosulfat de sodi, que transforma en tetrationat,…

Són representats genèricament per X Hom pot observar una gradació de propietats del fluor al iode enfosquiment del color, creixement de la densitat, de les temperatures de fusió i d’ebullició, de les calors de fusió i de vaporització, dels radis atòmics i iònics, i una disminució del potencial electroquímic i de l’escala d’electronegativitats A l’estat elemental, els halògens tenen tots una molècula diatòmica, i en llurs composts actuen amb els estats d’oxidació —1, 0, +1, +3, +5, +7 i també amb el de +4, amb l’excepció del fluor, que és l’element més electronegatiu i actua amb +1 Els àtoms…

Una reacció d’aquest tipus és constituïda per l’addició cis com és la hidrogenació catalítica o trans addició d’halògens als dobles enllaços

Les afinitats electròniques poden, en certs casos, ésser mesurades i, per als halògens, poden ésser deduïdes de les energies reticulars dels cristalls iònics dels halurs alcalins Les dels metalls, positives o feblement negatives

En particular, en els sistemes aromàtics, dit dels substituents, com els halògens o els grups ciano o nitro, que disminueixen la densitat electrònica π en el nucli i, per tant, la reactivitat envers els reactius electròfils

Pel fet de tenir enllaços π molt febles, els composts insaturats actuen com a nucleòfils amb els àcids de Lewis i donen reaccions d’addició amb l’hidrogen i els halògens, a causa del trencament homolític de llurs enllaços

S'originen en el curs dels tractaments de desinfecció de l’aigua per reaccions d’oxidació dels halògens sobre els composts orgànics Els trihalometans més freqüents en aigües potables són el cloroform, diclorobromometà, dibromoclorometà i bromoform, que en concentracions elevades poden ser tòxics

Són el resultat de la combinació dels elements més electronegatius amb l’hidrogen Donen hidràcids els halògens, el sofre, el seleni i el telluri Hom els anomena mitjançant el sufix - hídric HCl, clorhídric H 2 S, sulfhídric, etc En condicions normals són gasos incolors molt solubles en aigua