Resultats de la cerca

Més en general, qualsevol peça o moviment molt ràpid, tot i no portar l’indicatiu presto En la sonata, la simfonia o el concert, sol ocupar el lloc del darrer moviment

Sol constituir el darrer temps de la sonata, la simfonia i el concert

Tot i que actualment prescriu un tempo més ràpid que l' allegro , fins a la fi del segle XVIII ambdues indicacions podien significar pràcticament el mateix El superlatiu prestissimo indica un tempo encara més ràpid, sovint tant com sigui possible

Fins al s XVIII els moviments solen dur el nom del ritme de dansa sobre el qual eren composts posteriorment hom els donà el nom de la velocitat presto , adagio , etc, bé que un mateix moviment pot tenir parts de velocitats diferents

La recapitulació pot tenir lloc de manera diacrònica L van Beethoven Simfonia núm 9 , opus 125 IV Presto o sincrònica A Bruckner Simfonia núm 8 , IV Finale i pot situar-se tant al principi mateix exemple de Beethoven com al final mateix exemple de Bruckner del moviment El terme recapitulació es reserva per a la represa, sovint fragmentària, de temes de moviments anteriors forma cíclica Per a la represa de temes d’un mateix moviment s’utilitza el terme reexposició

Aquest terme s’aplica en obres com la sonata que sol tenir quatre moviments, obres de cambra d’estructura similar duo, trio, quartet, la simfonia, el concert que en sol tenir tres, la suite , etc Normalment, s’efectua una petita pausa després de cada moviment Per a evitarla, el compositor pot posar a la partitura la indicació attacca , que prescriu l’inici del moviment següent sense solució de continuïtat Atès que el nom que es dona a cada moviment sol coincidir amb el seu indicador de tempo allegro , adagio , presto , etc, sovint s’empra la paraula ’temps’ com a sinònim de moviment primer…

Inicialment s’escrivien exclusivament per a llaüt, però posteriorment esdevingueren peces per a conjunt de cambra A Itàlia, el terme s’aplicà en un primer moment a qualsevol dansa d’origen estranger, tant si era un ballo francese com un bal boemo o, molt especialment, un balletto tedesco , d’on prové l’estreta relació amb l' allemande , dansa de la qual a penes es podia distingir en aquella època A poc a poc, se n’anaren concretant les característiques compàs binari -ocasionalment ternari-, tempo molt variable -des de largo fins a presto -, forma binària amb repeticions, estil…

Presumiblement derivava del jig , una dansa popular britànica i irlandesa Al final del segle XVII se n’establiren dos models la gigue francesa i la giga italiana La primera, amb frases irregulars en 6/4, 3/8 o 6/8 i tempo moderat o ràpid, es caracteritzà per una textura imitativa, sovint amb inversió del motiu inicial a la segona secció, i l’ús de síncopes, hemiòlies i ritmes creuats Formà part del repertori habitual per a llaüt i clavicèmbal E i D Gaultier, JC de Chambonnières, JH d’Anglebert En la música escènica JB Lully la relacionà amb el canario en utilitzar l’anacrusi que el…