Resultats de la cerca

Va associada sempre a un cert cos celeste, bé que moltes vegades aquest no és observable visualment

El mot púlsar és la forma catalanitzada de l’acrònim del terme anglès pulsating radio source ‘radiofont polsant’ Els primers púlsars foren descoberts, per atzar, per AHewish i Jocelyn Bell Burnell l’any 1968 i actualment hom en coneix uns 350 S'accepta actualment que els púlsars són estels de neutrons que giren molt ràpidament Un estel de neutrons és un astre constituït quasi exclusivament per neutrons, els quals, sotmesos a pressions i densitats extremament elevades, constitueixen el que hom anomena un gas degenerat Hom accepta també que, en general, els estels de neutrons tenen…

Aquest fenomen és degut a la presència d’inhomogeneïtats en el gas ionitzat que constitueix el vent solar, de la mateixa manera que les inhomogeneïtats de la baixa atmosfera terrestre produeixen l’escintillació de la llum dels estels L’escintillació interplanetària, predita per VL Ginzburg l’any 1956 i descoberta vint anys després per A Hewish, és una eina poderosa per a l’estudi del vent solar que forma part del medi interplanetari, i també per a la determinació de l’estructura de les radiofonts llunyanes, ja que solament les que són puntuals poden presentar el fenomen de l’escintillació

Un radiotelescopi és constituït essencialment per una superfície collectora metàllica de grans dimensions, que recull les ones radioelèctriques que provenen d’un astre llunyà i les fa arribar a una petita antena, la qual les envia a un detector Aquest aparell és connectat a un instrument d’anàlisi, que estudia les radiacions rebudes, i a un sistema d’enregistrament, que n'enregistra els resultats Les qualitats més importants d’un radiotelescopi són la sensibilitat i el poder separador La sensibilitat d’un radiotelescopi, igual que per a un telescopi normal, depèn de la superfície collectora…

La possibilitat que els cossos celestes emetessin també ones radioelèctriques, juntament amb les radiacions lluminoses, ja fou pronosticada a la fi del segle XIX, però els receptors de què hom disposava a l’època no foren capaços de captar-les El 1930 Karl G Jansky observà l’existència d’unes ones paràsites que arribaven sempre d’una mateixa direcció del firmament Jansky explicà aquest fet suposant que la font d’ones radioelèctriques era a l’espai interestellar i en donà les coordenades astronòmiques, les quals, segons hom observà més tard, pertanyen a una radiofont molt intensa que ocupa el…