Resultats de la cerca

Alhora, incloïa intermedis musicals cantats i ballats tonadilla Emprat durant el segle XVII com a sinònim d'entremès, no assoleix, però, característiques pròpies com a peça independent de teatre menor fins al segle XVIII amb Ramón de la Cruz, l’obra del qual constitueix un viu retaule costumista de la societat del seu temps Durant el segle XIX fou conreat, entre altres, per J López Silva i per V i R de la Vega Al començament del segle, el sainet excellí sobretot en mans de C Arniches i els germans Álvarez Quintero El sainet als Països Catalans El gènere fou introduït…

Tenia intermedis musicals que incloïen danses, cançons, quartets vocals, cors i peces instrumentals, i podia utilitzar conjunts instrumentals variadíssims des d’una sola guitarra fins a una orquestra A semblança de l’entremès, tractava de qüestions i escenes de la vida quotidiana, tot esdevenint un clar retrat costumista de la societat de l’època Si bé el terme ja fou emprat al segle XVII com a sinònim d’entremès, no designà una peça independent fins al segle XVIII, quan fou popularitzat per Ramón de la Cruz, el qual fou seguit per Antonio Soler, Blas de Laserna i altres A Catalunya…

Eren representats intercalats entre dues jornades d’una comèdia per donar més varietat a l’espectacle o en ocasió de festes populars i familiars Aquest terme fou usat per primera vegada a Castella per Joan Timoneda en Entremés de un ciego, un mozo y un pobre 1563, editat al recull Turiana 1575, bo i enllaçant amb els passos i les farses de Lope de Rueda L’entremès representa la part més reeixida de la producció teatral de Cervantes Durant el Segle d’Or, fou conreat per gairebé tots els autors Lope de Vega fins i tot en donà una definició a El arte nuevo de hacer comedias Des del s XVIII,…

Com a forma poètica, presenta una estructura que va de quatre a set versos, en aquest segon cas formant els tres darrers la tornada o estribillo La cançó, apareguda cap al final del segle XVI i caracteritzada pel metre ternari, s’interpretava amb acompanyament guitarrístic, alternant coplas i falsetas o interludis musicals Existeixen diverses variants regionals de la dansa popular, amb tempi molt diversos, entre les quals destaca la seguidilla flamenca o siguiriya , una forma preeminent de cante jondo A partir del segle XVIII esdevingué una cançó i dansa usual d’espectacles…

L’eix central n'és sempre la comicitat, eventualment guarnida amb tècniques d’equilibri, malabars, acrobàcia, música o altres Cal distingir entre l' entrada de repertori que, emparentada dramatúrgicament amb el sainet i l’entremès, manté la unitat espai-temps i s’estructura en presentació-nus-desenllaç, l' entrada de represa intervenció curta d’un o dos pallassos augusts com a recurs per a tapar el buit escènic produït pels canvis d’utillatge entre número i número i el xarivari entrada multitudinària de pallassos a la pista executant cabrioles i acrobàcies amb l’objectiu d’…

Aparegué, segons la majoria de tractadistes, a la Xina, si bé per a alguns la seva aparició se situa a l’Índia o al Tibet A la Xina és documentat al segle XI Primerament les figures eren de paper i després de pell de cabra, de bou i, sobretot, d’ase un bastonet les travessava a fi de poder-les fer moure mitjançant uns fils S'estengué ràpidament segle XII per tot l’Orient llunyà i mitjà, i variava segons els llocs la pell amb la qual eren fetes les figures Al segles XVII és documentat a Itàlia, d’on passà a França al segle XVIII, on tingué una gran anomenada el Théâtre de Séraphin al Palais-…

A Grècia, els primers teatres foren construïts de fusta, d’una forma molt rudimentària A partir del s IV aC hom començà a construir-ne de pedra, tot excavant un semicercle en un pujol Les tres parts principals del teatre eren les grades κοίλα, reservades al públic, que envoltaven en uns dos terços l’orquestra ορχ`ηστρα, en forma circular, reservada a les evolucions del cor Tangent a ella s’aixecava l’escena, la part més avançada de la qual, una plataforma rectangular anomenada λογεῖον o prosceni, era reservada a la representació El fons d’aquest prosceni era limitat per un mur…

N'hi ha antecedents als teatres grec i romà, però com a gènere es desenvolupà a partir de les actuacions dels joglars durant el s XIII, i es consolidà a França al s XV Le garçon et l’aveugle 1276, d’autor anònim, i el Jeu de Robin et Marion 1283, d’Adam de la Halle, en són els primers exemples coneguts però la mostra més important i divulgada sorgí amb la Farce de maître Pathelin ~1464, anònima A Itàlia entroncà amb la Commedia dell’Arte i trobà expressió, al Vèneto, amb les obres d’Angelo Beolco, dit Ruzzante s XVI, i prengué elements barrocs en l’obra del seu seguidor, Andrea Calmo A Nàpols…

L’existència del cafè com a establiment públic és documentada a l’Aràbia des del segle XV D’allà passà a Turquia, des d’on es difongué a Europa a través de Venècia a mitjan segle XVII A Anglaterra, en fou l’introductor el grec Pas Rosee, el qual obrí un establiment a Londres 1652 foren també importants el Saint James i el Rose A Alemanya, el primer lloc on hom obrí un cafè fou a Leipzig 1674, seguit de Ratisbona i de Stuttgart A França fou el sicilià Francesco Procopio dei Coltelli qui obrí 1702, a París, diversos establiments d’aquesta mena, tals com el de la rue de Tourmon i el de la…

En literatura les primeres produccions costumistes coincideixen amb el començament de l’evolució social motivada per l’expansió industrial, davant la qual adopten una actitud més o menys satírica o crítica Té antecedents en la literatura del s XVII entre d’altres, l’anglès Joseph Addison i la prosa castellana “castissa” Els quadres de costums aparegueren sobretot en diaris i revistes La publicació periòdica més representativa del costumisme castellà fou Cartas españolas 1831, on collaboraren Larra, Mesonero Romanos i Estébanez Calderón a França es destacà, en aquest camp, Victor Joseph…