Resultats de la cerca

Es caracteritza per hipertensió arterial, hipopotassèmia i alcalosi, amb les manifestacions pròpies d’aquests trastorns cefalees, mareigs, palpitacions, alteracions de l’equilibri corporal, poliúria, polidípsia, debilitat muscular i alteracions neurològiques diverses Pel que fa a l’origen, hom distingeix l' hiperaldosteronisme primari , degut a una producció excessiva d’aldosterona provocada per un trastorn localitzat a les glàndules suprarenals mateixes, com és el cas d’un adenoma de suprarenal —la causa més habitual i que també és anomenada síndrome de Conn —, o a una…

La realització de manera sistemàtica d’exploracions abdominals mitjançant tècniques d’imatge ecografia, TAC, ressonància magnètica nuclear per a l’estudi de diversos quadres clínics comporta la troballa casual de lesions suprarenals no sospitades El problema que es planteja és determinar la naturalesa d’aquestes lesions i la seva transcendència Prop del 90% dels incidentalomes són benignes i corresponen a adenomes suprarenals, mielolipomes, quists, etc que no necessiten cap tractament En qualsevol cas, la possibilitat de l’existència d’un carcinoma o de lesions…

La feminització, normal en la dona, és anormal si es produeix en l’home tal com succeeix en presència de certs tumors de les glàndules suprarenals

El seu esquelet i les seves particularitats estructurals es retroben en nombrosos esteroides naturals molts amb propietats hormonals, aïllats principalment, adés de la zona cortical de les glàndules suprarenals, adés del corpus luteus , de la placenta o de l’orina de mamífers femella prenys

Produïda en els follicles dels ovaris durant llur maduració, en el còrtex de les glàndules suprarenals i en la placenta, hom la troba en forma de sulfat, normalment, en l’orina de la dona i a nivells més elevats durant l’embaràs És la responsable de la proliferació de la mucosa uterina i intervé en el cicle menstrual, juntament amb la progesterona i d’altres hormones de la hipòfisi

S'oxida amb gran facilitat, sobretot en medi alcalí només la forma levogira té activitat terapèutica Els símptomes per manca de vitamina C eren coneguts de fa molt temps ja al s XVI els exploradors i els mariners sabien, per experiència, que la fruita fresca i les fulles d’alguns arbres prevenien i guarien l’escorbut Però fins el 1912 hom no determinà que aquesta malaltia era produïda per la manca d’una substància continguda sobretot en les plantes, i molt reductora, que fou anomenada factor C Szent-Györgyi havia aïllat de les càpsules suprarenals un àcid, que, pel fet de tenir…

El seu origen és tan antic com la humanitat, però fins a la darreria del s XIX hom no l’acceptà com a ciència Anatòmicament, la majoria de les glàndules endocrines ja foren conegudes pels grecs i els llatins Les darreres a ésser descobertes foren les suprarenals 1563 i les paratiroides 1879, però la funció de totes era encara desconeguda Hom no arribà a entrellucar l’especialització d’aquests òrgans fins a Berthold 1849 al cap de pocs anys, Claude Bernard formulà 1855 clarament el concepte de secrecions internes definint-les com a productes específics de certs òrgans que,…

Segons el moment en què apareix hom diferencia tres grups d’aparició congènita, prepuberal i de l’adult Les característiques clíniques varien en importància d’acord amb el moment en què es manifesta el trastorn Globalment, és més pertorbador en la dona que en l’home, ja que una de les afeccions que pot originar és l’anomenat pseudohermafroditisme femení L’aparició de la síndrome adrenogenital en edat prepuberal o adulta fa sospitar fortament l’existència d’algun tumor a les glàndules suprarenals

Aquestes reaccions són de caràcter neurovegetatiu i endocrí en la producció de les quals la hipòfisi i les glàndules suprarenals tenen una intervenció molt important La síndrome comença amb una reacció d’alarma , seguida d’un estat de resistència que és l’autèntic període d’adaptació i d’acreixement de les defenses L’exageració de l’activitat endògena produïda durant aquest període pot ésser causa d’un estat patològic permanent aquesta troballa clínica portà Hans Selye a formular el concepte de malalties d’adaptació Una tercera fase de la síndrome, dita d' esgotament , si arriba…

Fou descrita pel metge nord-americà William Pepper 1874-1947