Resultats de la cerca

El 1983 controlà diverses edicions de la Volta a Catalunya i la Setmana Catalana El 1986 aconseguí la categoria estatal i quatre anys després la categoria estatal especial i arbitrà diversos campionats d’Espanya de pista Als Jocs Olímpics del 1992 fou coordinador entre el locutor i els àrbitres durant la competició al velòdrom El 1994 assolí la categoria UCI, que li permeté arbitrar curses internacionals com la Vuelta a Espanya 1997 Fou membre del Comitè de Competició Català i del Comitè Nacional d’Àrbitres 1998-04

Format a Llotja Participà a les Exposicions de Primavera de Barcelona del 1936 i el 1937, dins el Saló de Montjuïc Des del 1939 residí a Occitània Establert a París el 1945, féu decoracions per al teatre Sarah-Bernhardt Mostrà la seva obra en exposicions individuals i en nombroses de collectives Obtingué el Prix de Dessin el 1953 El seu art, figuratiu, expressiu i ben estructurat, s’acull sovint en teles de grans dimensions És representat al Musée d’Art Moderne de París i als museus de Mulhouse i Besançon

Es destacà com a autor de comèdies de gran vivacitat i enginy, com El pañuelo blanco 1870, El baile de la condesa 1872, El anzuelo 1874, etc, i d’algunes peces desbaratades de l’anomenat gènere buf És autor també de poesies Soledades , 1876 i de narracions Cuentos aragoneses , 1901

Fill de Vicent Blasco i Ibáñez El 1931 reorganitzà, al País Valencià, el partit republicà que havien dirigit el seu pare i Feliu Azzati blasquisme , però amb un caràcter socialment conservador i una estreta aliança amb el lerrouxisme, les quals coses, a més del seu processament per l’escàndol de l’estraperlo 1935, foren la causa de la seva derrota en les eleccions del febrer del 1936, i de la desaparició del partit Fou diputat a corts el 1931 i el 1933 Exiliat al començament de la Guerra Civil de 1936-39, residí a França i, entre el 1956 i el 1972, a Xile a partir del 1977…

Començà en el futbol de base de l’EC Granollers fins a arribar al primer equip Després, fitxà pel Centre d’Esports Sabadell, amb el qual jugà entre les temporades 1966-67 i 1969-70, i fou cedit al Ceuta en la primera d’aquestes Jugava d’extrem dret i amb el Sabadell disputà 61 partits de Lliga i marcà 9 gols Després, jugà dues temporades amb el Real Madrid 1970-72 i dues amb el Castelló 1972-74 En una ocasió formà part de la selecció estatal sub-23 i, en deu, de l’olímpica, amb la qual participà en els Jocs Olímpics de Mèxic 1968 Amb la selecció catalana disputà un partit i marcà un gol

S’inicià a la Penya Ciclista Baix Ebre Ja Arribarem La seva família fundà el Grup Esportiu Blasco 1977, on ingressà amb 200 triomfs assolits en categories inferiors Fitxà per l’equip Rango Rabada i alternà la carretera i la pista Posteriorment passà al Club Ciclista Roquetenc i l’Associació Ciclista Salou, i se centrà en la cursa darrere moto A partir del 1988 competí exclusivament en pista El 1991 fou setè al Campionat del Món de fons Tant el Trofeu Ciutat de Tortosa com el velòdrom incorporaren el seu nom

Estudià medicina a la Universitat de València Compongué un compendi de matèria mèdica perquè servís de text als estudiants, Specimen materia medicae in gratiam praxim inchoantium València 1779 A partir del 1784 ocupà diverses càtedres a la facultat de medicina d’aquella Universitat

Membre del Reial Club Nàutic de Barcelona, competí en diverses classes de veler Guanyà un Campionat d’Espanya en classe 470 1970 i un Campionat de Catalunya en classe finn 1972 Fou subcampió d’Europa en classe dragon a bord del Fortuna 1973, motiu pel qual rebé la medalla de plata de la Federació Espanyola de Vela També guanyà dos trofeus Comte de Godó 1974, 1975

Formà part de la secció de rugbi del Futbol Club Barcelona des de la seva fundació 1924 Assolí en cinc ocasions el Campionat de Catalunya 1926-30 i en tres el Campionat d’Espanya 1926, 1928, 1930 Jugà cinc partits amb la selecció espanyola

Vida Collaborador d’Ignasi F Iquino, escriví força obres teatrals i comèdies musicals, sovint amb partitura de Ramon Farrés, pare del cineasta Després es convertí en un dels guionistes més habituals d’Iquino des que el 1941 adaptaren El difunto es un vivo F Prada aportà el seu domini de la comèdia d’embolics a les trames o diàlegs dels films d’Iquino Boda accidentada 1942, La culpa del otro 1942, Fin de curso 1943, El obstáculo 1945 i Quiéreme con música 1956 Sempre per a la seva empresa, redactà els guions d’ El terrible de Chicago 1967 i La viudita ye-yé 1968, tots dos de Joan Bosch Altres…