Resultats de la cerca

Prevere 1827, el 1833 fundà amb cinc companys de sacerdoci el monestir de Solesmes , d’on fou abat 1837 Influí en el neobenedictinisme, sobretot en la congregació de Beuron El seu esforç, no mancat d’un cert Romanticisme, per restaurar i fer reviure la litúrgia romana, el fan l’iniciador del moviment litúrgic De les seves obres cal esmentar Institutions liturgiques 1840-51 i L’Année liturgique 1841-66

El 1910 anà a París, on es relacionà amb Picasso, Matisse, Braque, Jacob i Apollinaire i escriví una poesia considerada com a precursora del surrealisme La lucarne ovale 1916, La guitare endormie 1919, Les épaves du ciel 1924 El 1925 es retirà prop de l’abadia de Solesmes i es dedicà a l’oració i la poesia Fruit d’aquesta etapa són Écumes de la mer 1926, Gant de crin 1927, Ferraille 1937, Plupart du temps 1945, Le chant des morts 1948 i Main d’oeuvre 1949

Feu els vots com a monjo benedictí a Solesmes, el 1877 Ordenat el 1879, posteriorment fou prior del monestir 1902-08 Es consagrà a l’estudi del cant gregorià sota la direcció de Dom J Pothier, el qual substituí com a mestre de capella a Solesmes el 1889 El 1887 començà a concebre la idea del seu monumental treball titulat Paléographie Musicale , per tal de defensar el Liber gradualis 1883, que havia estat atacat pels seguidors de les edicions oficials del cant gregorià, com Pustet de Ratisbona Aquest treball, el primer volum del qual aparegué el 1889, conté reproduccions facsímils de…

Vida El 1928 ingressà al monestir de Solesmes, on estudià cant gregorià i professà com a monjo benedictí el 1930 Del 1952 al 1975 ensenyà al Pontificio Istituto di Musica Sacra de Roma Com a investigador, es dedicà a la recerca en semiologia de la música gregoriana i estudià tant els signes adoptats des del segle X per a la representació dels sons musicals com l’estètica del context musical en el qual s’utilitzà cada signe Entre les seves obres cal destacar Cours de Chant Grégorien Roma, 1964, Is Gregorian Chant Mensural Music Solesmes, 1964, Neumes et rythme Roma,…

Vida Després d’una primera formació a l’escola dels jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona, el 1893 entrà al monestir de Montserrat, on professà dos anys després Un cop acabada la teologia fou ordenat de prevere el 1902 Apassionat pel cant religiós i l’espiritualitat litúrgica, aviat establí amistat amb personalitats musicals i del moviment litúrgic de Catalunya Ll Millet, F Pujol, VM de Gibert, A Nicolau, Ll Romeu, P Altisent, Ll Car reras, H Anglès, etc, però especialment amb J Pothier, A Mocquereau i tota l’escola gregoriana del monestir francès de Solesmes Entusiasta de les…

Escolapi, fou un important propagador del cant gregorià Rector de diversos collegis, en especial de Tàrrega, hi dirigí la schola cantorum Publicà un Método de canto gregoriano según las teorías rítmicas de Solesmes 1943

Benedictí de Solesmes 1878, passà a la fundació de Farnborough, d’on esdevingué abat 1903 És autor de Le livre de la prière antique 1900, i dirigí els Monumenta Ecclesia Liturgica 1900-12 i el Dictionnaire d'archéologie chrétienne et de liturgie

Monjo benedictí de Solesmes, estudià sobretot la història del monestir de Silos i els seus manuscrits visigòtics Investigà l’antiga litúrgia hispànica, de la qual edità fonts importants Le Liber Ordinum 1904 i Le Liber Mozarabicus Sacramentorum 1912, on féu també una descripció de molts manuscrits litúrgics visigòtics

Monjo benedictí a Solesmes i a Farnborough, passà després al clergat secular Collaborà amb FCabrol en els Monumenta Ecclesiae liturgica , i el succeí en la direcció del Dictionnaire d'archéologie chrétienne et de liturgie Publicà una Histoire des Conciles d’après les documents originaux 1907-21, traducció, molt refeta i ampliada, de l’obra de KHefele Escriví també L’Espagne chrétienne 1906

Benedictí de Solesmes, es dedicà als estudis històrics i excellí en la crítica textual Abat del nou monestir romà de San Girolamo, dirigí l’edició crítica de la Vulgata , i publicà la Mémoire sur l’établissement du texte de la Vulgate 1922 Entre els seus estudis hagiogràfics, cal esmentar Les martyrologes historiques du Moyen |ge 1908 i l’edició crítica del Martyrologium Hieronymianum 1931 martirologi