Resultats de la cerca

Filla del rei Pere IV Pere I del Brasil i de l’arxiduquessa Leopoldina d’Àustria Heretà la corona portuguesa per mort del seu avi Joan VI i renúncia del seu pare Durant la minoritat de Maria, el seu oncle i regent, l’infant Miquel, l’apartà del poder i intentà de desposseir-la, fins que, amb el concurs de les potències principals, fou enviat a l’exili convenció d’Évora, 1834 El seu regnat es caracteritza per continues convulsions polítiques revolució del setembre del 1836, revolució cartista del 1842 que enfrontaren cartistes, constitucionals moderats, constitucionals…

Calvinista, dirigí la resistència de Transsilvània contra la política catòlica dels Habsburg El 1605 fou elegit príncep de Transsilvània i rei d’Hongria Amb l’ajut del soldà turc, forçà els Habsburg a reconèixer els privilegis constitucionals i religiosos dels hongaresos

Era fill natural de Lluís Oliver i de Boteller, vescomte de Castellbò Rebé Felip II a Poblet 1585, i anà dues vegades a la cort per resoldre problemes constitucionals plantejats per la generalitat 1588, 1596 Poblet i la generalitat li deuen la construcció de part de llurs edificis

Parlamentari liberal, fou ministre quatre vegades Fou partidari de l’emancipació dels EUA, de la igualtat de drets civils a Irlanda i de les reformes constitucionals a Anglaterra S'oposà al despotisme del rei Jordi III, defensà la Revolució Francesa i atacà l’imperialisme de Napoleó Hom li deu l’abolició de l’esclavitud per part del parlament britànic

Fundà el periòdic “Bengalee” 1875 i participà en la fundació de l’Indian National Congress 1883 Promogué el boicot als productes d’importació de la Gran Bretanya, s’oposà a la divisió de Bengala i encapçalà el moviment a favor de l’educació nacional Posteriorment s’anà distanciant del moviment extremista i obtingué càrrecs constitucionals fundà l’Indian Liberal Association i fou ministre de l’administració i de sanitat de Bengala

Ocupà diversos càrrecs diplomàtics i fou ministre durant la regència 1812-13, però fou destituït per la seva oposició a Wellington Ferran VII el nomenà ministre d’estat el 1816, i fou destituït el 1818, amb motiu de l’afer dels vaixells russos Perseguit per absolutistes i constitucionals, emigrà a França 1823, d’on tornà el 1830 Deixà unes Memorias publicades en 1894-97, d’un gran interès

Doctorat en teologia i en cànons, es llicencià en dret a Cervera, on, com a professor, inculcà als alumnes les idees liberals i constitucionals Des del 1824 residí a Barcelona, on exercí càrrecs a la Cúria i ingressà a l’orde dels hospitalers, que arribà a dirigir com a vicari general Amic de Fèlix Torres i Amat, fou poeta ocasional i, amb el pseudònim Marcio , collaborà a “El Vapor” 1833 Publicà discursos en llatí i en castellà

Enginyer agrònom, durant el bienni 1968-70 participà en el grup Acció Catòlica Amb el primer govern d’Adolfo Suárez ocupà la cartera d’agricultura i, posteriorment, la vicepresidència Senador per designació reial 1977, vicepresident segon del govern i ministre d’economia, participà en l’elaboració dels pactes de la Moncloa i en els treballs constitucionals Aquests anys fou un dels principals instigadors de l’anticatalanisme al País Valencià Elegit 1979 al Congrés de Diputats per UCD a la circumscripció de València, en no ésser elegit el 1982 s’apartà de la política activa

De jove anà a Guatemala i, després, a Mèxic, on fou elegit bisbe de Michoacán 1810 A causa de la seva defensa dels interessos de la colònia , el virrei l’obligà, vers el 1814, a retornar a Espanya Ferran VII el nomenà ministre de gràcia i justícia, càrrec que ocupà poc temps, car fou empresonat per la Inquisició El 1820 fou alliberat pels constitucionals i nomenat bisbe de Tortosa això motivà que el 1824 fos reclòs de nou en un convent, el de Santa María de la Sisla, on morí

Fill i successor de Carles Albert I de Sardenya, portà el títol de duc de Savoia A desgrat d’ésser tradicionalista i poc obert als corrents constitucionals, fou un home dúctil i polític Signà amb Àustria la pau de Milà 1849 Malgrat alguns desacords, secundà la política de Cavour acord de Plombières 1858, annexió de la Itàlia central 1859 i expedició de Garibaldi de conquesta de Sicília i Nàpols 1860 Prengué el títol de rei d’Itàlia 1861 i continuà la campanya d’unificació amb l’annexió de Venècia 1866 i l’ocupació de Roma 1870