Resultats de la cerca

Campió del món de fons en ruta 1953 i de persecució en pista 1947, 1949, i cinc vegades guanyador del Giro d’Itàlia 1940, 1947, 1949, 1952 i 1953 i dues del Tour de França 1949 i 1952

Guanyador de les voltes a França 1938 i 1948 i a Itàlia 1936, 1937 i 1946, fou el gran rival de Fausto Coppi Es retirà el 1954, amb un total de 184 victòries com a professional Durant els anys del feixisme es prestà a ser utilitzat com un símbol del règim Tanmateix, l’any 2003 hom descobrí que, aprofitant aquesta consideració, havia participat en una xarxa d’evasió de jueus italians, uns 800 dels quals salvà A títol pòstum, l’any 2013, el Yad Vashem  el declarà “Just entre les nacions” i el 2018 rebé la nacionalitat israeliana 

Amb un palmarès de més de 500 victòries, és considerat, junt amb Coppi i Anquetil, com un dels tres grans del ciclisme mundial Començà el 1961 i arribà a professional, el 1965, amb 98 victòries Guanyà cinc vegades el Tour de França 1969, 1970, 1971, 1972 i 1974, cinc el Giro d’Itàlia 1968, 1970, 1972, 1973 i 1974, una la Vuelta Ciclista a Espanya 1973, set la Milà-Sanremo 1966, 1967, 1969, 1971, 1972, 1975 i 1976 i quatre vegades el campionat del món com a amateur el 1964 i com a professional el 1967, 1971 i 1974 Superà el rècord mundial de l’hora el 1972 a Mèxic amb 49,431 km Es…

El 1996 debutà com a professional amb l’equip Santa Clara Posteriorment competí pels equips portuguesos Recer Boavista 1999-2000, amb el qual guanyà el Gran Premi Marinha Grande 2000, i Carvalhelhos 2001-02, amb el qual s’imposà en la Volta als Ports 2002 Debutà a la Vuelta a Espanya amb el Relax-Fuenlabrada 2003-05, fitxà pel Davitamon-Lotto 2006-07, equip amb què participà en el Giro d’Itàlia i guanyà la cronometrada per equips de la Setmana Coppi i Bartali 2007, i passà al Saunier Duval 2008-09 El 2008 participà en el Tour de França, que no pogué finalitzar per l’abandonament…

Després d’estudis inacabats de filosofia a la Universitat de Torí, es dedicà a tasques de promoció cultural en diversos àmbits fundà un cineclub i un grup teatral, treballà en biblioteques i també per a agències de premsa de l’ajuntament de Pisa, i, des del 2002, de Roma Collaborador del diari La Repubblica i de diverses revistes, la seva obra narrativa té un acusat component social Publicà les novelles Le scarpe appese al cuore 1995 Un uomo che forse si chiamava Schulz 1998, Premi Campiello, que el convertí en un dels autors italians actuals de més projecció Stramonio 2000  Il dolore…