Resultats de la cerca

Collaborà amb treballs humorístics en diverses publicacions i escriví per al teatre algunes obres còmiques Remei de gelosia 1881, Els amors d’un guerrero 1882, Qüestió de faldilles 1883, etc

Fou farmacèutic Collaborà amb treballs humorístics en diverses publicacions i estrenà i publicà algunes obres còmiques, com Remei de gelosia 1880, Los amors d’un guerrero 1881 i Qüestió de faldilles 1883

Format a Llotja De tendència realista, presentà a l’Exposición Nacional de Madrid 1864 l’oli Una cita A l’Exposició de Belles Arts de Barcelona 1866 presentà La gelosia Acadèmia de Belles Arts de Barcelona

S'imposà com a actriu tràgica, i s’introduí en els medis culturals parisencs Interpretà sobretot Voltaire, Racine i Corneille Controlada i poc emfàtica, hom la considera un precedent de les tècniques d’actuació posteriors La seva personalitat i la seva mort misteriosa —potser morí emmetzinada per qüestions de gelosia— inspiraren el drama Adrienne Lecouvreur 1875, d’E Scribe i ChMourier, i l’òpera Adriana Lecouvreur 1902, de FCilea

Autor de novelles Gelosia 1894, Vortice 1899, Olocausto 1902, La disfatta 1896, i d’obres polítiques, entre les quals es destaquen La lotta politica d’Italia 1892, història d’Itàlia des de les invasions bàrbares fins a la darreria del s XIX, i La rivolta ideale 1908, on afirma la necessitat d’una regeneració d’Itàlia, que acompleixi finalment l’obra ideal del Risorgimento Pel seu encès nacionalisme italianista i la seva inspiració imperialista ha estat considerat un dels precedents del feixisme

La seva identitat és difícil de determinar i sembla molt insegur que es digués Beatriu, com s'admet comunament Podria tractar-se d’Isoarda, filla d’Isoard, comte de Dia, i muller de Ramon d’Agout El cavaller del qual s’enamorà i al qual dedicà les seves cançons sembla que fou Raimbaut IV d’Aurenga, el fill del trobador homònim Resten cinc cançons de la comtessa de Dia, senzilles i apassionades, en les quals descabdella els temes de la infidelitat del seu amant i la gelosia, i pondera la pròpia bellesa

Fundador a Milà, juntament amb Alberto Lattuada, de la Cineteca Italiana 1937, durant la postguerra fou crític de cinema en diverses publicacions El 1946 debutà amb el documental Bambini in città , i el 1948 rodà el primer film de ficció Proibito rubare , i posteriorment obtingué un gran èxit amb Pane, amore e fantasia 1953 i Pane, amore e gelosia 1954 Amb Tutti a casa 1960 adoptà un caràcter més personal, dins el qual seguiren La ragazza di Bube 1963, Infanzia, vocazione e prime esperienze di Giacomo Casanova, veneziano 1969, Lo scopone scientifico 1972, Delitto d’amore 1973, La donna della…

Debutà el 1949 i en pocs anys esdevingué un dels actors europeus més populars Actor flexible, representà encertadament personatges de diversos tipus en films dirigits per Antonioni, Visconti, Fellini, De Sica, etc El seu repertori és molt extens I soliti ignoti, La dolce vita 1960, La notte 1961, Divorzio all’italiana 1962, Otto e mezzo 1962, Casanova 70 1965, premi al Festival de Sant Sebastià, Lo straniero 1967, Dramma della gelosia 1970, premi al Festival de Canes, Roma 1973, La grande bouffe 1973, Ciao maschio 1977, Una giornata particolare 1977, La città delle donne 1979, La…

De tendències neoromàntiques, era conegut com a enginyer, financer, economista i polític d’ideologia liberal Fou ministre de foment del govern revolucionari del 1868 i, més tard, ministre d’hisenda 1874 Els seus nombrosos drames, escrits amb un vers fàcil, assoliren èxits espectaculars entre el públic de l’època en són els més característics O locura o santidad 1877, El gran galeoto 1881, En el seno de la muerte 1879, Lo sublime en lo vulgar 1890, Mariana 1892, La duda 1898 i A fuerza de arrastrarse 1905 Són obres sovint destinades al repertori d’actors com Antonio Vico, Rafael Calvo o María…

Enrolat a l’exèrcit a 15 anys, arribà a oficial, però en desertà i anà a la Xina El 1790 tornà a Lisboa i formà part de l’acadèmia neoclàssica Nova Arcàdia fins que en fou expulsat, entre d’altres raons, a causa de la seva vida bohèmia i de les sàtires que escrivia i recitava Irreverent amb la monarquia i la religió, especialment a Carta a Marília o Pavorosa ilusão da eternidade 1797, fou perseguit per la inquisició, la qual l’empresonà i més tard el reclogué per a reeducar-lo Fou una gran figura de la Illustració i, en certa manera, un preromàntic Així, a l’obsessió per la mort i als clamors…