Resultats de la cerca

Es doctorà el 1941 a l’Imperial College of Science and Tecnology de Londres, on fou professor de química inorgànica 1956-88 Investigà sobretot els composts organometàllics anomenats de sandvitx , per la qual cosa rebé el premi Nobel de química el 1973, juntament amb EOFischer Fou el descobridor del catalitzador de Wilkinson És autor, juntament amb FACotton, d' Advanced Inorganic Chemistry , un dels manuals fonamentals de química inorgànica El 1976 rebé, el títol de sir

Doctor en farmàcia Catedràtic de química inorgànica a la Universitat de Granada i posteriorment a la de Barcelona, on presidí l’Acadèmia de Ciències i Arts A instàncies de la diputació provincial de Barcelona elaborà un informe científic sobre la conveniència de plantar ceps americans, resistents a la filloxera Reuní un ric herbari Publicà Conferencias sobre el mejoramiento de los suelos 1876, Lecciones de farmacia químico-inorgánica 1871, Aguas minerales del Puig de las Ànimas en Caldas de Malavella 1882 i Catálogo de las plantas observadas en la montaña de Requesens 1895

Es doctorà a la Universitat de Barcelona i treballà als EUA amb IM Kolthoff sobre polarografia 1954-55 Fou catedràtic de química analítica a la Universitat de La Laguna 1967-69 i a la Universitat Autònoma de Barcelona 1969-76 de química inorgànica i analítica a l’ETS d’Enginyers Industrials de Barcelona 1969-76, i de química analítica a la Universitat de Barcelona 1976-87 Autor d’uns 180 treballs, s’especialitzà en diversos aspectes de la microanàlisi, particularment en les tècniques electroanalítiques Molt vinculat a la promoció de l’activitat científica als Països Catalans,…

Treballà especialment en la determinació dels fonaments de la reactivitat dels complexos en química inorgànica En particular, el seu treball sobre les reaccions de transferència d’electrons en complexos metàllics li valgué el premi Nobel de química del 1983 Fou un dels primers a emprar la ressonància magnètica nuclear com a instrument d’anàlisi

Deixeble de WNernst, JHvan't Hoff i SAArrhenius professor de química general i inorgànica 1906-29 i director de l’institut bioquímic 1929-41 a la Universitat d’Estocolm Treballà en l’estudi dels enzims, la fermentació del sucre i l’obtenció de vitamines, i fou el primer que aïllà la vitamina A El 1929 compartí el premi Nobel de química amb sir Arthur Harden

Fou catedràtic d’anàlisi química i de química industrial inorgànica i, des del 1913, secretari de l’Escola d’Enginyers de Barcelona Autor de llibres de text i d’estudis com Manipulaciones de análisis químico 1906, Los aprovechamientos hidráulicos de Cataluña 1914, L’ensenyança de la química a l’Escola Industrial de Barcelona 1916 i El agua oxigenada es un oxidante o un reductor 1921

Des del 1870 residí a Xile, on estudià Amplià estudis a París 1886-92 Professor de química orgànica de la Universidad de Santiago, de química inorgànica a l’Escuela de Farmacia 1894 i de química i mineralogia a l’Instituto Pedagógico 1907-32, fou degà de la facultat de ciències de la Universidad de Chile i director 1934 de l’Escuela de Química y Farmacia Publicà Química orgánica introducción histórica 1904 i La obra de Berthelot 1929

Treballà com a professor a Tübingen, i el 1876 succeí Baeyer a la Universitat d’Estrasburg És conegut per les investigacions en el camp de la química orgànica descobrí la reacció del pinacol i de la pinacolona, estudià els àcids no saturats sintetitzant les lactones i el toluè, introduí la síntesi dels hidrocarburs reacció de Wurtz-Fittig i establí l’estructura de la piperina i la del naftalè Escriví una obra sobre química inorgànica i publicà diferents edicions de la química orgànica de Wöhler

Participà, a Sicília, en la revolució del 1848 i s’hagué d’exiliar a París Fou professor 1851 de química a Alessandria Piemont, on descobrí la reacció anomenada de Cannizzaro , i catedràtic a les universitats de Gènova 1855, Palerm 1861 i Roma 1871, i fou senador italià 1871 Desenvolupà mètodes precisos de determinació de pesos moleculars i atòmics basats en la llei d' Avogadro i aconseguí l’acceptació d’aquesta pel món científic de l’època congrés de Karlsruhe, 1860, així com també que fossin unificats els criteris de formulació dels composts químics Demostrà que la química inorgànica…

Doctor en ciències químiques per la Universitat de les Illes Balears UIB 1982 Des del 1986 és professor titular de química inorgànica de la UIB La seva obra poètica és marcada per la particularitat dels seus coneixements, la recerca científica i el procés de comprensió de la natura Així es dedueix fàcilment dels títols Iniciació a la Química 1977 i reeditat el 1996, Noema 1978, Llibre del mercuri 1982, Ternari 1986, De bell nou 1993, Allotropies 1996, Geometria descriptiva 1999,  Sons nets 2004,  À mon seul désir 2007 i Els noms del cervell 2013 Entre el 1977 i el 1987 edità la…