Resultats de la cerca

Professor a l’École des Langues Orientales 1911-50, a l’École Pratique des Hautes Études des del 1919 i a l’Institut d’Ethnologie 1926-59, s’especialitzà en temes de lingüística general, etnografia i sociologia lingüística Aplicà a la lingüística mètodes estadístics i matemàtics i estudià, a partir de la seva concepció marxista, el nexe que hi ha entre el llenguatge i l’estructura social De les seves obres cal destacar la direcció de Les langues du monde 1924, amb AMeillet, Linguistique et matérialisme dialectique 1948, Histoire d’une langue le français 1950, Pour une sociologie…

Fou un dels fundadors, el 1869, de la Société pour l’Étude des Langues Romanes i, el 1870, de la “Revue des Langues Romanes”, considerades com una garantia científica del felibrisme Estudià la Renaissance de la littérature catalane et de la littérature provençale 1868, que entén que es desenvoluparen parallelament i independentment El 1882 impulsà el llatinisme occitanista amb la fundació de la “Revue du Monde Latin”, on, el 1888, publicà un article sobre Jacint Verdaguer, a propòsit de la versió de L’Atlàntida per Justí Pepratx i de la Lettre biographique de Collell…

Estudià el perfet gascó Collaborà a “Revue des Langues Romanes”, i revisà en successives edicions l’obra del seu pare Éléments de linguistique romane

Publicà un Aperçu de l’histoire des langues neolatines en Espagne 1857, amb G de Clermont, i Raymond Lull und die Anfänge katalonisches Literatur 1858

Professor a l’École des Langues Orientales i especialitzat en llengües africanes És autor, entre d’altres, de les següents obres Manuel dohoméen 1894, Essai de manuel pratique de la langue mandée 1901 i Vocabulaires comparatifs 1904

Participà en la creació de la Revue des langues romanes 1870 Majoral del felibritge , organitzà 1878 les Festes Llatines de Montpeller, on catalans, italians i romanesos fraternitzaren amb els occitans Creà el felibritge llatí 1892 i féu del “Iòu de Pascas” el portaveu de l’oposició al felibritge oficial

Secretari de l’Assemblea 1790, intervingué, després del Terror, en els consells d’ensenyament públic i fou membre del senat Viatjà per Síria i Egipte, experiència que recollí per escrit el 1787 És també autor de les Ruines ou Méditations sur les révolutions des empires 1791 i L’alphabet européen appliqué aux langues asiatiques 1819

Professor a Dijon, a l’École des Langues Orientales, de París, i a la Sorbona Fundà i dirigí l’Institut d’Estudis Provençals i fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans Organitzà, des del 1955, els congressos triennals d’estudis occitans Edità Biographies des troubadours 1950, en collaboració amb AHSchutz, i preparà l’edició crítica, apareguda pòstumament, de Lis isclo d’or de Frederic Mistral 1970

Notari de professió, es relacionà activament amb el moviment de  la Renaixença , i fou un dels socis fundadors de La Jove Catalunya En l’almanac del grup, La Xanfaina , hi publicà Rondalla , a manera d’allegoria moral L’enderrocament de l’antiga església de Sant Miquel motivà la publicació, en Lo Gai Saber , de la monografia històrica “Novas historicas referents a la capella que fou de Sant Miquel Archangel de la present ciutat de Barcelona” 1868 on, entre altres textos, recollia les escriptures de l’edifici del segle X Posteriorment collaborà en la Revista de Ciencias Históricas i en el…

Deixeble de Bréal i Saussure, és conegut per les seves obres sobre el grec i el llatí i per altres obres de divulgació, com Les langues dans l’Europe nouvelle 1918 més importants són, però, les seves contribucions sobre les llengües eslaves Le slave commun , 1924 i l’armeni Aplicà àmpliament el concepte saussurià de la sincronia ho féu d’una forma modèlica en la Grammaire de la langue polonaise 1921 Insistí en el caràcter social del fet lingüístic