Resultats de la cerca

Successor d’Hilari, presencià la desfeta de l’Imperi sota l’hèrul Odoacre 476 Intervingué, sense èxit, en la qüestió del monofisisme fent cara als emperadors Lleó I i Zenó Organitzà el culte a les basíliques majors romanes La seva festa se celebra el 2 de març

Professor a les universitats de Princeton i Berkeley, ha fet investigacions en topologia diferencial, anàlisi global i equacions diferencials quantitatives reeixí a provar la conjectura de Poincaré per a dimensions majors que quatre, i provà que hom pot girar una esfera a l’inrevés El 1966 li fou atorgada la medalla Fields

Ingressà el 1828 al monestir cistercenc de Poblet En temps de l’exclaustració del 1835 tenia ordes majors Refugiat a la Riba, intentà sense èxit la restauració de l’orde a Poblet i a Santes Creus, tot i haver estat nomenat prior de Poblet 1847 Collaborà amb Antoni Maria Claret en la fundació dels claretians 1849 Deixà inèdits un Diari i unes Breves biografías de personalitats que havia conegut

Debutà en la companyia Tutau-Mena, al Teatre Olimp 1872 El 1874 intervingué en obres teatrals al Liceu, i des del 1876 actuà al Romea Hi estrenà Mar i cel , de Guimerà, un dels seus majors èxits Escriví algunes comèdies, com Ja és l’hora 1880 i Qui serà l’avi 1887 Morí quan era a punt d’incorporar-se a la companyia de Carolina Tubau, al Principal

Debutà a Innsbruck el 1949 amb Der Freischutz de Weber La seva consagració arribà el 1951, quan cantà Sieglinde Die Walküre al Festival de Bayreuth, amb la qual es convertí en una de les majors intèrprets de Wagner i Strauss de la seva època Cantà sovint al Metropolitan de Nova York, i al Liceu interpretà, entre d’altres, el paper de Kostelnicka de Jenufa de Janáček i la Comtessa de Pique Dame de Čajkovskij

Ajudant de fra Tomàs Vicent Tosca, la seva obra més coneguda és la que es refereix a la talla de retaules, com els majors de Sant Miquel, Sant Bartomeu i el Pilar, a València, i el de la parroquial de Sueca El 1713, sota la direcció de Francesc Vergara el Major , treballà com a escultor en la portada principal de la catedral de València Fou també autor de la capella de la Comunió de la parròquia de Torrent

Comte de Villamediana Educat a la cort, portà una vida molt agitada i fou desterrat diverses vegades per les seves sàtires polítiques Morí assassinat Amic i defensor de Góngora, destaca per la seva sàtira punyent, que no perdonà ni les més altes personalitats, i per la delicadesa dels seus sonets lírics L’estil gongorí és més evident en els poemes majors Fábula de Faetón, Apolo y Dafne, Venus y Adonis, la comèdia La gloria de Niquea , etc Les seves obres foren publicades el 1629

Començà treballant a Valladolid en cercles cortesans El 1603 rebé els ordes majors, i es traslladà a Olivares El 1614 passà a ser capellà de la cort Tornà a Olivares com a canonge de la collegiata el 1624 Fou un gran colorista de gust venecià Moltes de les seves obres es troben a Sevilla pintures del Retaule de l’església dels Jesuïtes, que recorden il Veronese, Santiago Matamoros de la catedral, Martiri de sant Andreu Museo de Santa Cruz i Trànsit de sant Isidor església de San Isidoro

L’any 1927 entrà a la Companyia de Jesús i el 1965 en fou designat Prepòsit General És remarcable el seu esforç per a fer aplicar les directrius del Concili Vaticà II Són notables els seus documents sobre la promoció del proletariat i la integració racial, especialment la lletra als superiors majors de l’Amèrica Llatina 1966, la lletra als jesuïtes nord-americans 1967 i la lletra signada conjuntament amb els provincials jesuïtes de l’Amèrica Llatina 1968 Havent presentat la renúncia del càrrec el 1980, el deixà definitivament per malaltia el 1981

Format a València dins el corrent escolàstic, el protegí el marquès de Dosaigües fou rector de Bétera i de Massamagrell i canonge de València Amic de Gregori Maians i de Josep Climent, formà part del grup illustrat i regalista valencià Fou favorable a l’expulsió dels jesuïtes 1767 Amb Pérez i Baier i a través del secretari de justícia Manuel de Roda, reformà els collegis majors universitaris 1770 Malgrat la fama de tolerant, no pogué evitar la condemna contra Pablo de Olavide 1778, però li facilità la fugida 1780 Fou un orador remarcable