Resultats de la cerca

Treballà als observatoris de Pàdua i Arcetri Destacà en l’observació dels planetes menors, cometes, ocultació d’estels i eclipsis

Professor a les universitats de Chicago i de Copenhaguen, desenvolupà la teoria dels núvols lluminosos interestellars anomenats esferes de Strömgren formats d’hidrogen ionitzat per estels a altes temperatures, i estudià la classificació espectral Dirigí diversos observatoris als EUA

Estudià a Breslau i fou professor a Hamburg El 1935 se n'anà als EUA, on formà part de la direcció dels observatoris de Mount Wilson i de Mount Palomar Es dedicà a l’estudi de les galàxies i de llur distribució a l’espai Descobrí l’existència de dos tipus distints de supernova , que anomenà tipus I i tipus II Juntament amb W Baade, identificà el 1954 una font d’emissió radioelèctrica a la constellació del Cigne

Llicenciat per la Universitat de Groningen 1949 i doctorat per la Universitat de Leiden 1956, treballà a l’Observatori de Leiden 1953-59 Professor d’astronomia a l’Institut de Tecnologia de Califòrnia des del 1964 i director dels observatoris Hale 1978-80, fou principalment conegut pel seu descobriment 1963 del gran desplaçament cap al vermell de les línies espectrals dels quàsars Determinà també la forma espiral de la Via Làctia i la distribució de la massa al seu interior

El 1926 se n'anà als EUA, on es naturalitzà el 1927 Fou professor a Chicago i després a Berkeley Dirigí els observatoris de Yerkes, a Chicago, i el Mac Donald, a Texas Entre els anys 1952 i 1955 presidí la Unió Astronòmica Internacional Ideà un dispositiu, que installà a l’observatori Mac Donald, per a detectar les regions galàctiques d’emissió Estudià també els estels dobles espectroscòpics, i efectuà mesures de les velocitats radials dels astres

Arran del desastre naval de la flota francesa a la mar Negra ocorregut el 1856 durant la guerra de Crimea, Napoleó III encarregà a Le Verrier, descobridor del planeta Neptú, la predicció de les tempestats i el temps Le Verrier confeccionà els primers mapes del temps, representant els valors de les escasses observacions meteorològiques existents en aquell temps i fent el seguiment de les pertorbacions que havien afectat la zona de la mar Negra La seva conclusió fou que la predicció era possible si la densitat d’observatoris i la transmissió de les dades augmentaven considerablement

Éosos estels i planetes i estudià els eclipsis de Sol El 1787 comprovà, juntament amb Cassini i Legendre, la diferència de longituds dels observatoris de París i de Greenwich Entre el 1792 i el 1798 mesurà, amb Delambre, l’arc de meridià comprès entre Dunkerque i Barcelona, per tal d’establir la longitud del metre patró Però trobà una diferència de 3’ entre el valor geodèsic i el valor astronòmic de la longitud de Barcelona, i, creient que es tractava d’un error experimental, intentà d’augmentar la precisió de les mesures perllongant el meridià fins a les Balears, però morí…

Treballà als observatoris de Mont Palomar 1950-65 i de Lowell 1965-91 Establí fotoelèctricament noves seqüències de les magnituds estellars, estudià les galàxies i en mesurà la brillantor relativa amb un comptador de fotons incorporat al telescopi de 5 m, mesurant així el desplaçament de l’espectre continu vers el vermell i en deduí la velocitat aparent de recessió També contribuí a obtenir el primer espectre ultraviolat del Sol i proporcionà dades per a estructurar un model de l’univers d’acord amb la teoria de la relativitat 1957 Participà també en el projecte Viking de recerca…

Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts 1914, fou professor de l’escola d’electricitat de la Universitat Industrial 1917 i catedràtic de la Universitat de Barcelona 1930-51 Collaborà amb Esteve Terrades i, sobretot, amb Eduard Fontserè en el Servei Meteorològic de Catalunya i la secció meteorològica i sísmica de l’Observatori Fabra Inventà el pluviòmetre d’intensitats que porta el seu nom, usat a la majoria d’observatoris del món als EUA en la variant “Hudson-Jardí”, i l’anemòmetre d’aspiració, installat a l’Observatori Fabra el 1913 És autor d’unes 30 publicacions Fou membre…

Membre del consell directiu dels observatoris Hale fins el 1957, és conegut pels seus treballs sobre el desplaçament cap al vermell de la llum de les galàxies El 1925 descobrí amb Hubble la relació entre desplaçament cap al vermell i la magnitud de les galàxies, que posteriorment ha esdevingut la relació distància-velocitat utilitzada per a mesurar la distància de les galàxies llei de Hubble El 1956 publicà, juntament amb NUMayall i ARSandage, un dels articles més importants de la cosmologia moderna, Redshifts and Magnitudes of Extragalactic Nebulae , on hi ha la velocitat…