Resultats de la cerca

Considerat un dels fundadors del neorealisme, el 1947 obtingué el premi al millor film italià en el festival de Venècia per Caccia tragica Són també films seus Riso amaro 1949, Roma ore 11 1952, Italiani, brava gente 1963 i Un apprezzato professionista di scuro avvenire 1973

Futbolista i periodista, debutà en el cinema amb Riso amaro 1949 i prosseguí amb una sèrie de films neorealistes que el consagraren definitivament, bé que la seva interpretació artística fou una mica irregular Cal recordar la seva actuació a les pellícules Il camino della speranza 1950, Roma ore 11 1952, Thérèse Raquin 1953, La ciociara 1960, Phaedra 1961, Vu du pont 1962, The Cardinal 1963, Nevada Smith 1966, The Kremlin Letter 1970, The Greek Tycoon 1977 i The Godfather Part III 1990 Treballà també per a la televisió

Estudià dret i exercí des del 1965 Afiliat al Partit Conservador Progressiu, el presidí en 1983-93 President de l’empresa Iron Ore Company 1977-83 i diputat al Parlament federal 1983-93, el 1984 guanyà les eleccions generals i esdevingué primer ministre, càrrec que revalidà el 1988 Amb els Acords de Lake Meech 1987 intentà una reforma per a redefinir les relacions del Quebec amb la resta del Canadà, que no prosperà per l’oposició d’algunes províncies anglòfones El 1993 signà els tractats per a la creació del nou territori de Nunavut En política internacional, estrenyé els lligams…

Llicenciat en jurisprudència a la Universitat dels Estudis de Milà 1973 El 1979 s’incorpororà com a cronista al Corriere della Sera , i posteriorment cobrí la informació econòmica com a cap de redacció i comentarista El 1993 fou nomenat vicedirector i el 1997 director d’aquest diari, càrrec que abandonà el 2003 per passar a exercir el càrrec d’administrador delegat de l’empresa editorial rcs Libri Posteriorment fou també presidente de l’editorial Flammarion e vicepresident del l’Associació Italiana d’Editors De l’any 2005 al 2009 fou director del diari econòmic Il Sole 24 Ore i…

Funcionari durant molts anys als arxius de l’estat italià, fou professor associat a la Università degli Studi di Pisa fins a la seva jubilació Durant la seva joventut actuà a la resistència antifeixista clandestina i com a partisà, i fou membre del consell de direcció de l’Istituto Nazionale per la Storia del Movimento di Liberazione in Italia La seva recerca estigué orientada vers les institucions de la Itàlia unificada en el darrer terç del segle XIX i en el nus feixisme-guerra-resistència Dirigí les revistes Problemi del Socialismo i Rivista di Storia Contemporanea , així com el Consiglio…

El 1947 guanyà el concurs Miss Italia Es donà a conèixer el 1950 amb Non c’è pace tra gli ulivi , de Giuseppe de Santis i  Cronaca di un amore , de Michelangelo Antonioni Des d’aleshores protagonitzà nombrosos títols del cinema italià, entre d’altres  Parigi è sempre Parigi 1954, de Luciano Emmer  Roma ore 11 1952, de Giuseppe de Santis  La signora senza camelie , d’Antonioni 1953  Gli sbandati 1955, de Francesco Maselli  Sotto il segno dello scorpione 1969, de Paolo i Vittorio Taviani  Satyricon 1969, de Federico Fellini  Metello 1970, de Mauro Bolognini  La colonna infame 1972, de Nelo Risi…

Vida El 1905 inicià els estudis musicals al Seminari de Palma i més tard els amplià a Barcelona amb E Daniel i D Mas i Serracant El 1913 fou nomenat organista auxiliar de la seu mallorquina i el 1919 fou ordenat de prevere Entre el 1924 i el 1928 realitzà estudis d’orgue a París amb J Huré, i en aquesta època oferí concerts a Barcelona, València, Sant Sebastià i París Collaborà com a comentarista musical en les revistes "Ritmo", "Revista Musical Catalana", "Revue musicale" i "The Musical Digest" Pel que fa a les seves tasques com a promotor, organitzà la delegació mallorquina de l’Associació…