Resultats de la cerca

És el representant més característic del parnassianisme brasiler Poesias escolhidas 1937 recull l’essencial de la seva obra

Installat a París i relacionat amb Leconte de Lisle, s’adscriví al parnassianisme A Les trophées 1898, collecció de 118 sonets, molt elaborats, féu reviure les glòries del passat Més endavant fou l’ànima d’un saló literari, però tingué poca influència damunt els poetes posteriors

Fou una de les grans figures culturals del liberalisme de la fi del s XIX Iniciat com a poeta romàntic, fou més tard un dels introductors continentals del parnassianisme i s’adscriví al Modernisme Són obres seves La batalla 1894, Bajo-relieves 1895, Las galeras de oro 1901, Atlántida conquistada 1906, Las ánforas y las urnas 1923, etc

Fundà la Revue Fantaisiste 1859, precursora del parnassianisme Decadentista, les seves obres contenen una gran dosi d’erotisme Publicà poesia Philomela , 1864 Odelettes guerrières , 1871 Contes épiques , 1872 Le soleil de minuit, 1876 Soirs moroses , 1876, obres en prosa Histoires d’amour , 1868 Les folies amoureuses , 1877 La vie et la mort d’un clown , 1879 i drames Scarron , 1905

El 1869 estrenà la peça teatral Le passant, i després altres obres en vers, de caire postromàntic Le Luthier de Crémone 1876, Severo Torelli 1883, Pour la couronne 1895 En poesia evolucionà del parnassianisme Le reliquaire, 1866 Intimités, 1868 a una poesia que exaltava la gent senzilla Les humbles, 1872 Le cahier rouge, 1874 Les paroles sincères 1890 Escriví també novella, narració breu i les memòries La bonne souffrance 1898 El 1884 entrà a l’Académie Française

Fou un dels introductors del Modernisme a Amèrica El seu primer llibre, Hojas al viento 1890, influït encara pel Romanticisme francès i el castellà, denotava ja una preocupació formal que, amb Nieve 1892, es concretà en la recerca de l’expressió perfecta, freda i objectiva del parnassianisme, influït sobretot per José M de Heredia Bustos y rimas 1893, de publicació pòstuma, és el recull de sensibilitat més modernista el culte a les sensacions decadentistes s’uneix a una expressió elegíaca i intimista que denota la influència de Gautier, Baudelaire i Verlaine

Es donà a conèixer com a poeta amb els reculls Les Cariatides 1842 i Les stalactites 1846, que foren ben rebuts pels romàntics però el veritable èxit li arribà amb Odes funambulesques 1857 i Exilés 1867, de construcció virtuosa i gratuïta, que més tard influirien en els simbolistes i que el dugueren a ésser considerat un dels mestres del parnassianisme Teoritzà la seva concepció elegant i artificiosa del poema a Petit traité de poésie française 1872 Escriví peces escèniques en vers —oposant-se al nou corrent burgès del teatre— entre les quals destaquen les fantasies històriques…

Polígraf, és un dels més clars exponents de la cultura llatinoamericana Tingué diversos càrrecs diplomàtics a Espanya, França, l’Argentina, el Brasil, i dirigí o bé orientà gran part d’activitats culturals de Mèxic l’any 1945 obtingué el Premio Nacional de Literatura, i fou, des del 1957, director de l’Academia Mexicana del Libro La seva obra, aplegada sense completar encara pel Fondo de Cultura Económica de México en 19 volums, ofereix tots els gèneres, bé que on reeixí de ple fou en l’assaig Com a assagista, Reyes és un dels més aguts, brillants, profunds i cultes de l’època actual en…

Vida i obra Publicà diversos poemes en els volums dels Jocs Florals de Barcelona que el premiaren entre el 1894 i el 1900 —any en què fou nomenat mestre en gai saber— i en els d’altres certàmens Collaborà en les revistes L’Avenç , Joventut , Pèl & Ploma ,  Semanario de Mataró 1883 i  Catalunya,  entre d’altres La seva poesia, tot i perpetuar alguns trets renaixentistes en ple modernisme, se situà a l’avantguarda de l’època tot defensant una artificiositat contraposada a l’espontaneisme maragallià Per això molt sovint els seus poemes prengueren forma de sonets com  Enfilall , entre d’…

Fill d’un metge carbonari, passà la infància a la Maremma toscana i després a Florència El 1853 es traslladà a l’escola normal de Pisa, on es graduà el 1855 Es dedicà a l’ensenyament mitjà i treballà per a l’editor Barbera en l’edició de clàssics, fins que, el 1860, obtingué la càtedra de literatura italiana a la Universitat de Bolonya, que ocupà fins el 1904 Professà idees republicanes, però de gran es decantà cap a la monarquia i fou nomenat senador el 1890 El 1906 rebé el premi Nobel de literatura Contra el sentimentalisme popularista dels darrers romàntics especialment Manzoni, concebé la…