Resultats de la cerca

Frare dominicà a Bolonya 1475, predicà al nord d’Itàlia fins que fou nomenat prior de Sant Marc de Florència 1491 Creador d’una congregació dominicana reformada, observant i pobra, i capdavanter d’un moviment ascètic popular, els piagnoni que ploraven la decadència de l’Església, intentà de reorganitzar la república damunt les bases d’un cristianisme radical Partidari de Carles VIII de França en l’expedició contra Piero de Mèdici, sostragué Florència de la Santa Lliga contra França, fet que provocà l’oposició dels seus enemics, els arrabbiati , sostinguts per Ludovico il Moro i per Alexandre…

Com a arquitecte treballà a Pàdua, on féu les portes de San Giovanni 1528 i de Savonarola 1530, l’arc de l’Orologio 1532, l’Odeó i la llotja del palau Cornaro S'inspirà en els estils monumentals romans

Participà activament en els conflictes polítics de la seva època, sempre en defensa de la llibertat fou partidari de Savonarola, de qui també seguí l’ideari Escriví comèdies, discursos polítics i una Istoria della città di Firenze Traduí Tit Livi

Home inquiet, de gran sensibilitat, es féu un nom amb Gedichte ‘Poesies’, 1832 i Neuere Gedichte ‘Noves poesies’, 1838 Tot i la seva follia, fou el poeta del dolor Savonarola 1836, Die Albigenser ‘Els albigesos’, 1842, cant a la llibertat religiosa i política, i Waldlieder ‘Cançons de bosc’

El 1494 muntà el seu obrador conjuntament amb Mariotto Albertinelli Influït per Savonarola, que ell retratà, entrà a l’orde dominicà 1500, i retirat, com Fra Angelico, a San Marco de Florència, posà la seva obra al servei absolut de la religió El seu art adoptà una forma clàssica, influïda bàsicament pel sfumato de Leonardo da Vinci i l’harmonia de Rafael

Exiliat a Florència arran d’una revolta liberal 1848, ensenyà a Pisa 1859 i a Florència 1865-1913 Fou diputat 1873-76, senador 1884 i ministre d’instrucció pública1891-92 Com a historiador, són famoses les seves biografies de Savonarola i de Maquiavel, i fou un dels millors coneixedors de la problemàtica social de la Itàlia del sud Scritti sulla questione sociale in Italia , 1902

Fou deixeble d’Andrea Verrocchio, el taller del qual dirigí, i rebé la influència de Leonardo da Vinci El 1497, a causa de les predicacions de Savonarola, cremà les seves pintures de tema profà Només en resten la Venus de la Galleria degli Uffizi i alguns retrats Autoretrat, 1488 National Gallery, Washington Dins la seva pintura de tema religiós són remarcables La Mare de Déu entre Sant Nicolau i Sant Julià 1943 Musée du Louvre, París, Sant Miquel 1523 sagristia de la catedral de Florència, etc La seva obra, executada amb minuciositat i precisió, traspua un cert candor artesà

Viatjà per Grècia i per Itàlia i exaltà l’antiguitat i els ideals humanistes Interessat per la Rússia antiga i el seu folklore, traduí Slovo o polku Igoreve ‘Cançó de les hosts d’Igor’, 1886 Acostat al naturalisme, intimista, paisatgístic i amant de la natura —creació divina—, considerà la poesia com una necessitat espiritual de la humanitat Obres Očerki Roma ‘Esbossos de Roma’, 1847, Dve sud’by ‘Dos destins’, 1845, Mašen'ka 1846, Neapolitanskij al’bom ‘Àlbum napolità’, 1858, Novogrečeskije pesni ‘Cançons de la nova Grècia’, 1858, Savonarola 1851, Tre smerti ‘Tres morts’, 1857,…

Sojornà llargament a Itàlia, on collaborà amb Aldo Manuzio en l’edició de llibres grecs Visqué al convent dominicà de San Marco, a Florència, on fou molt amic de Savonarola Convidat a Moscou el 1515, hi revisà la traducció eslava dels llibres litúrgics bizantins Defensor de la idea de Moscou com a tercera Roma, propugnava, però, algunes reformes i entroncà plenament amb el corrent de pobresa monàstica propugnada per Nil de Sora Perseguit, hagué de tancar-se al monestir de Volokolamsk Passà els darrers anys de la seva vida 1551-56 al monestir de la Santíssima Trinitat i Sant Sergi, a Zagorsk…

Doctor en ambdós drets per la Universitat de Pisa, serví la cort romana com a jurista i protonotari El 1498 fou un dels jutges que condemnà Savonarola a Florència Alexandre VI el nomenà governador de Roma i vicetresorer, arquebisbe de Sorrento 1501 i cardenal prevere de Sant Joan i Sant Pau el 1503 Al final d’aquest any, davant l’actitud de Juli II contra els cardenals borgians, es refugià a Nàpols, on suplí temporalment Ramon de Cardona en la lloctinència d’aquell regne Havent retornat a Roma, collaborà íntimament amb l’ambaixador de Ferran II, Jeroni de Vic, en la política d’…