Resultats de la cerca

Estudià amb el seu pare, François-Joseph Hérold, amb J-LAdam i ENMéhul El 1812 fou premi de Roma Dedicat principalment a l’òpera còmica, assolí un èxit sorollós amb Zampa, ou la fiancée de marbre 1831, l’obertura de la qual encara s’interpreta Assolí un nou èxit amb Le Pré-aux-Clercs 1832 També escriví ballets, música simfònica i de cambra

Filla de cantants, debutà a nou anys en un concert a Nova York El 1861 assolí un èxit sorollós al Covent Garden de Londres, on cantà vint-i-cinc temporades seguides També actuà a Madrid 1863, 1867, 1880 i al Teatro alla Scala de Milà 1877, La Traviata Era especialment brillant en els papers de coloratura Es retirà el 1906

Introduí, juntament amb Alfred Bruneau, el naturalisme en l’art líric Fou premi de Roma el 1887 amb la cantata Didon La suite d’orquestra Impressions d’Italie 1890, alhora impressionista i sentimental, defineix la seva estètica Obtingué un èxit sorollós amb l’òpera Louise 1900 compongué també Julien 1913, segona part d’una trilogia que no completà El mateix to té el Chant d’apothéose 1912

Emprà el nom artístic d' Adolfo de León Ocampos Estudià a Madrid i a Itàlia El 1870 debutà a Alessandria amb Ernani , de Verdi, i assolí un èxit sorollós actuà per tot Itàlia, a Varsòvia i a diverses capitals de l’Amèrica del Sud, al Teatre del Circ de Barcelona, etc El seu repertori incloïa òperes de Donizetti, Verdi, Auber, Rossini i Gounod Es retirà el 1885 i s’establí a València

Estudià amb el seu pare, violinista, i, a París, amb Halévy composició i IFLefébure-Wély orgue S'establí a Perpinyà, on fou professor del conservatori i organista de la catedral de Sant Joan 1839-1901 Deixà música religiosa, com una Missa de rèquiem a gran orquestra, dos Stabat Mater , etc, òperes com Gerardo i Velleda —que després d’un èxit sorollós al Teatre Municipal de Perpinyà fou estrenada a París—, òperes còmiques i música d’inspiració local, com l’himne Retour à Banyuls i Salut au Roussillon

Estudià amb Baltasar Saldoni, a Madrid Es destacà per les seves interpretacions d’Azucena, en Il Trovatore , de Verdi, i de Leonora, en La favorita , obra amb la qual assolí un èxit sorollós al Teatro alla Scala de Milà, juntament amb JGayarre 1876 També cantà amb ell a Amèrica A l’època de les seves actuacions al Teatro Real, de Madrid, esdevingué l’amant del rei Alfons XII, amb qui tingué dos fills que portaren el cognom matern La reina Maria Cristina l’obligà a abandonar el país Posteriorment fou protegida d’Isabel II

Fill de barcelonins, estudià a Barcelona amb Ramon Vilanova Amb la seva òpera La fattuchiera , que dirigia ell mateix, obtingué un èxit sorollós al Teatre Principal de Barcelona 1838 Fou el primer compositor del país d’estil plenament romàntic —fou anomenat el Bellini català —, fet que li valgué l’entusiasme de la generació jove d’aleshores Pau Piferrer —que l’elogià extraordinàriament des del diari “El Guardia Nacional"—, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Francesc Permanyer, etc Una tuberculosi, que el conduí a la mort, però, estroncà pocs mesos després la seva…

Nomenat cònsol al Caire, el 1833, la seva intervenció durant l’epidèmia de pesta a Alexandria 1834-35 li guanyà l’amistat de l’hereu del tron, Sa’īd, fill de Mehmet ‘Alī Durant aquest temps s’interessà pel projecte d’obertura d’un canal entre la Mediterrània i la mar Roja Traslladat a Barcelona, com a cònsol 1842-48, intervingué a favor de la ciutat durant el bombardeig d’Espartero 1842 El 1849 abandonà la diplomàcia, i el 1854 obtingué de Sa’īd la concessió de la companyia internacional que havia d’obrir el canal de Suez i explotar-lo El 1876 fundà una companyia per a obrir un canal a Panamà…

A dotze anys ja dirigí la banda de música de Villena Estudià a Madrid 1867, on dirigí una banda militar Obtingué una plaça de pensionat a l’Academia Española de Bellas Artes de Roma amb la seva òpera Las naves de Cortés 1874 hi compongué diverses obres i escriví Monografía de las obras de autores españoles que existen en la Capilla Sixtina, així com l’òpera Roger de Flor 1878 i una Sinfonía en re menor 1879 Retornà a Madrid i es dedicà a la sarsuela, amb obres com La Tempestad 1882, La Bruja 1887, El rey que rabió 1891, El tambor de granaderos 1894, La revoltosa 1897, El puñao de rosas 1902…

Estudià dret a Peterburg, però es dedicà al teatre i fundà la primera revista russa d’art Mir Iskusstva  ‘El món de l’art’, 1898-1904 Un conflicte amb el Teatre Imperial de Peterburg el decidí a anar a París, on propagà l’art rus amb exposicions, òperes i, el 1909, amb ballets l’èxit fou tan gran, que formà una companyia pròpia els Ballets Russes de S de Diaghilev 1911 Confià les decoracions a pintors d’avantguarda Braque, Picasso, L Bakst, Matisse i els catalans Sert, Miró i P Pruna, i la direcció orquestral, a mans expertes P Monteux, E Ansermet donà pas a nous coreògrafs Fokin, Massin,…