Resultats de la cerca

Des del 1327 portaren el títol de primers barons de França A mitjan s XIII la família es dividí en dues línies la branca primogènita, la dels barons de Montmorency, i la branca dels Montmorency-Laval, que s’anà dividint en petites senyories i s’extingí al s XIX La branca principal, a la mort de Jean II 1477, es dividí en tres branques la dels Montmorency-Nivelle, comtes de Horn i barons de Montigny, als Països Baixos la dels Montmorency-Bouteville, barons de Fosseux, marquesos de Thury i ducs de Luxemburg i la dels ducs de Montmorency, el títol i els béns dels quals…

Es dividí en diferents branques Hesdigneul , Sully i Charost

L’estirp fou Obert I mort el 1148, que el 1143 dividí les seves propietats i originà, dues branques familiars, la llombarda i la genovesa

Alhora que continuació històrica d’aquest, en bandejà l’aspecte integrista i tradicionalista i adoptà un accent marcadament socialista Es constituí en l’acte de Montejurra del 1965 Presidit pel príncep Carles Hug de Borbó-Parma , s’estructurà en forma federal, d’acord amb les diferents nacionalitats i regions de l’Estat espanyol als Països Catalans el Partit Carlí de Catalunya, el Partit Carlí del País Valencià i el Partit Carlí de les Illes Fou legalitzat pel juliol del 1977, després de les primeres eleccions democràtiques postfranquistes Havent renunciat explícitament Carles Hug a la…

A partir de Rupert I 1123-54, que construí el castell de Nassau, prengueren el títol de comtes de Nassau En temps d' Enric II , dit el Ric 1190-1247/51, la família s’estengué per Renània Els seus fills Walram i Otó es dividiren les possessions familiars 1255 La branca que procedia de Walram, a la qual pertangué Adolf, emperador germànic 1292-98, es dividí en dues 1355 els Nassau-Idstein-Wiesbaden extingits el 1605 i els Nassau-Weilburg , que adquiriren Saarbrücken 1381 però foren novament reunides amb Lluís II 1565-1627, i el 1627 es tornaren a dividir entre els Nassau-Idstein…

Es dividí en moltes branques, que s’extingiren les unes dins les altres per raó de matrimonis, llevat de la branca dels ducs de Sant Giovanni, que passà als Montcada el 1686 El darrer membre de la família fou Stefania Branciforte morta el 1843

El nom de Provincia Tarraconensis esdevingué oficial a la fi del s III dC, quan l’emperador Dioclecià dividí la Citerior en tres províncies Gallaecia, Cartaginensis i Tarraconensis El límit meridional de la Tarraconense fou fixat aleshores al N de Sagunt, coincidint amb la frontera del conventus Tarraconensis Aquesta divisió perdurà tot el Baix Imperi

El 1971 es dividí, tot reproduint les dissidències del moviment trotskista internacional D’una banda, nasqué la Liga Comunista Revolucionaria , partidària del Secretariat Unificat de la IV Internacional, i de l’altra, la Fracción Trotskista del grupo “Comunismo” , pròxima al Comitè Inter-nacional de la IV Internacional Creà “Proletario” com a secció obrera pròpia Editava Comunismo

Fou el resultat final d’una complexa crisi politicosocial, institucional i econòmica iniciada a la segona meitat del segle anterior Entre les causes de fons que contribuïren a enrarir les relacions humanes del país caldria esmentar les rivalitats entre diversos sectors de la noblesa, la lluita entre la Busca i la Biga per ocupar el govern del municipi de Barcelona, les reinvindicacions dels pagesos de remença , que havien trencat l’estructura estable del camp català, i l’enfrontament polític, sobretot a les corts i per motius econòmics, entre els sectors privilegiats del país i la reialesa,…

Es dividí en dues grans línies Carafa della Spina i Carafa della Stadera , aquesta subdividida en nombroses branques gairebé totes extingides, llevat la dels ducs d’Àndria títol creat el 1556, grans d’Espanya, prínceps de Chiusano i ducs de Casteldelmonte Els Carafa della Spina foren marquesos de Castelvetere, grans d’Espanya 1530 i prínceps de Rocella 1622, els quals des del 1749 es cognomenaren Carafa-Cantelmo Stuart