Resultats de la cerca
Es mostren 3 resultats
La punyalada
Literatura catalana
Novel·la de Marià Vayreda, publicada pòstumament el 1903.
Desenvolupament enciclopèdic La mort sobrevingué a Vayreda quan corregia proves d’impremta de la primera edició, apareguda sense el “Pròleg” a “Illustració Catalana”, amb illustracions de Josep Berga i Boix i Josep Berga i Boada L’any següent es publicà en volum independent, subtitulada “Novella muntanyesa” i amb una “Advertència preliminar” de Josep ↑ Franquesa i Gomis La gènesi de La punyalada es troba documentada en materials com la narració inacabada Lo trabucaire A diferència, però, d’aquest antecedent, La punyalada s’ocupa d’una colpidora prospecció psicològica a través de la memòria…
Classicisme
Música
Període de la història de la música occidental que, convencionalment, comprèn determinades estètiques i estils musicals apareguts entre els anys 1730 i 1806 aproximadament.
El fet que dins el terme classicisme s’hagin encabit importants i destacades personalitats musicals occidentals com Franz Joseph Haydn 1732-1809, Wolfgang Amadeus Mozart 1756-1791 i Ludwig van Beethoven 1770-1827 ha provocat que, popularment, el mot arribi a designar el corpus de manifestacions musicals cultes de tradició europea El terme prové del llatí classicus , i l’ús popular que se n’ha fet com a sinònim d’excellència i referència s’ha vist substituït, els darrers anys, pel de canònic en el sentit donat per Harold Bloom en El cànon occidental , on canònic designa aquella manifestació…
Barroc
Música
Període de la història de la música culta de tradició europea que, convencionalment, comprèn l’època que va des del final del segle XVI fins aproximadament el 1730.
Etimologia i crítica del terme El terme ’barroc’ és polisèmic, i designa una determinada concepció de l’estil, una categoria estètica homònima, i un període en la història de l’estètica i la sensibilitat occidentals L’origen del mot ha creat una gran controvèrsia i diverses hipòtesis La primera sosté que el terme pot provenir de la paraula baroco , mot mnemotècnic referit a les premisses i la conclusió d’un sillogisme de lògica complicada i recargolada, el qual, al mateix temps, era usat per a adjectivar, en clau de burla, els erudits pedants de diverses universitats franceses pels seus…