Resultats de la cerca

Nasqué el 1993 a l’Institut Benlliure de la ciutat de València, i aviat es consolidà com un grup de referència en tot l’àmbit dels Països Catalans La seva música fusiona reggae , ska i música tradicional valenciana Obrint Pas integra en la seva música la tradició, la cultura popular, els ritmes més subversius i un clar compromís social Amb la dolçaina com a element característic, la banda s’ha obert camí arreu dels Països Catalans, del País Basc i d’Europa Ha enregistrat tres maquetes, Obrint Pas 1994, La nostra hora 1994 i Recuperant el somni 1995, i diversos discs, La revolta de l’ànima…

Fundada el 1956, fou la primera revista sabadellenca de la postguerra a incloure articles en català Publicà números extraordinaris, com el dedicat a vint-i-cinc poetes catalans joves 1960 Hi collaboraren, entre altres, Sebastià Gasch, Joan Arús, Pere Valls i MCrusafont i Peiró Deixà de publicar-se el 1965

Fou animat especialment per Ángel Pestaña fins que fundà el Partit Sindicalista, Joan Peiró i Joan López El 24 de juliol de 1934 passà a ésser editat a València, i després d’una suspensió de diversos mesos novembre del 1934 — abril del 1935 reaparegué allà mateix en una segona època 25 d’abril — 28 de novembre de 1935

Intentà d’ésser la continuació de “Solidaridad Obrera” En fou director Joan Àngel Abella, i la redacció fou composta per Joan Peiró, Ángel Pestaña, Adrià Arnó i Andreu Miguel De fet es convertí en l’òrgan d’expressió dels caps sindicalistes de la CNT, partidaris de la legalització sindical, en contra dels sectors anarquistes, que defensaven el manteniment de la clandestinitat

Amb una orientació republicana, esquerranista i federal, el periòdic tingué una regular i intensa collaboració d’anarcosindicalistes i anarquistes catalans, iniciada l’abril del 1931 per Ramon Magre i seguida després per Joan Peiró, Joan Garcia i Oliver, Pere Foix, Eusebi CCardó, Frederica Montseny, DAbad de Santillán, Jaume RMagriñà, Felipe Alaiz, etc De fet, fou utilitzat com a tribuna peninsular de les polèmiques internes de la CNT

El primer secretari fou Ángel Pestaña, que pel gener del 1934 l’abandonà i constituí el Partit Sindicalista Tanmateix, Peiró i López aconseguiren d’imposar-hi la defensa del tradicional antiparlamentarisme de l’anarcosindicalisme En general, excepte amb la Federació Local de Sabadell, els seus membres ostentaren la direcció dels Sindicats d'Oposició Edità “Sindicalismo” primer a Barcelona, febrer del 1933 juliol del 1934 després a València, juliol del 1934 — novembre del 1935

Substituí el “Diari de Mataró”, emparat pel comitè local antifeixista, i fou, de fet, la continuació del setmanari “Combat” abril-juliol del 1936 A partir del 9 de novembre de 1936 fou l’òrgan oficial antifeixista del consell municipal En foren redactors Julià Gual, de l’Esquerra Republicana de Catalunya, que el dirigí, JCases i Busquets, de la UGT, i Pedemonte, de la CNT Hi collaboraren regularment Joan Peiró, Julià Cuadras, Pelegrí Carran, Santiago Lleonart, etc Desaparegué pel gener del 1939

Aconseguí de reunir les signatures d’una extensa gamma de forces polítiques catalanes d’esquerra membres de la Unió Socialista de Catalunya Aiguader, Alomar, Serra i Moret, Campalans, republicans radicals Aragay, Cardó, republicans Companys, Samblancat, Rovira i Virgili, sindicalistes Barrera, Trilles, Peiró, obreristes Viadiu, Botella i membres d’Acció Catalana Soldevila, Nicolau d’Olwer Pretengué de donar a Catalunya una opció política diferent a la de la Lliga en uns moments de descomposició del sistema monàrquic de l’Estat espanyol

Durant quatre dies sortí al matí i en castellà per cobrir una suspensió governativa de Solidaridad Obrera , que compartia el local amb Catalunya Dirigit per Eusebi Carbó, era redactat per un grup de la CNT que seguia en gran part l’orientació trentista de Joan Peiró, en un intent de catalanització de la CNT defensaven el dret de l’autodeterminació i es proclamaven partidaris del federalisme Quan l’organització central de la CNT es traslladà a Barcelona i els dirigents volgueren un diari controlat per ells, el diari fou sacrificat

A la redacció figuraven Cristòfor Pascual i Genís, Pere Yago, Fèlix Pizcueta i Jaume Peiró i Dauder Propugnava la unió ibèrica i el progressisme liberal Assolí una gran popularitat pel to avançat de les seves campanyes, que li valgueren multes i suspensions de l’autoritat Josep M Bonilla hi féu aparèixer la cinquena època d’"El Mole” 29 números com a suplement 1864-65 Suspès el periòdic pel juny del 1866 per disposició governativa, quan tornà a sortir 1868-70 havia perdut influència en el públic a causa de la nova situació política