Resultats de la cerca

Els quatre primers anys d’observació COROT ha descobert prop de 25 nous planetes extrasolars i la llista de planetes candidats encara per confirmar ascendeix a més de 400 En el camp de l’astrosismologia, COROT ha mesurat oscillacions i granulació similars a les que es donen al Sol en estrelles més calentes

La Venera-1 , llançada al febrer del 1961, així com la Venera-2 i la Venera-3 , no tornà informació Les sondes següents, fins a la Venera-8 , situaren càpsules a l’atmosfera venusiana, per tal de mesurar-ne la temperatura, la pressió i la composició La Venera-4 transmeté informació durant 94 min el 18 d’octubre de 1967, mentre descendia en paracaigudes La Venera-5 i la Venera-6 enviaren informació durant 53 min 16 de maig de 1969 i 51 min 17 de maig de 1969, respectivament Cap d’elles, però, no aconseguí d’aterrar en funcionament La Venera-7 ho assolí el 15 de desembre de 1970 i envià…

La producció del Titan I començà el 1957 i fou operatiu com a sistema d’armes el 1961 Disposats en 54 installacions subterrànies en cinc llocs estratègics del territori nord-americà i proveïts de caps nuclears, restaren a punt fins el 1965, que foren substituïts pels més avançats Titan II Aquest últim model fou emprat per a situar en òrbita les càpsules Gemini , amb la qual cosa inicià les seves aplicacions astronàutiques El Titan III A , de dimensions superiors, fou en realitat un coet d’assaig d’allò que seria el nucli del Titan III C , el qual, com els ja esmentats, fa ús de propergols…

El sistema estigué constituït per un giny espacial Venus 1 Orbiter que se situà en òrbita com a satèllit artificial de Venus pel novembre del 1978, i que era destinat, entre d’altres, a tasques cartogràfiques per radar altimètric, i d’un altre, Venus 2 Multiprobe 1978 portador d’una sèrie de cinc càrregues instrumentals destinades a entrar en l’atmosfera de Venus en diferents punts fins a xocar amb el sòl Una d’elles arribà a transmetre senyals durant 68 minuts després de l’impacte

És l’astre més lluminós del firmament després del Sol i la Lluna La seva òrbita al voltant del Sol és pràcticament circular, amb una excentricitat de tan sols 0,007, la més petita de totes les òrbites planetàries, i un semieix major de 108,2 milions de km 0,723 UA Altres característiques del seu moviment són la poca inclinació 3° 23' de l’eix de rotació respecte al pla de l’òrbita, que fa que no es produeixin fenòmens estacionals com els de la Terra, i la llarga durada del dia venusià , 117 dies terrestres, que com a conseqüència fa que el moviment del Sol pel firmament del…

A la dècada dels noranta, el bon funcionament de satèllits i sondes exigia que el centre de control terrestre de la missió els observés contínuament i els donés instruccions Per tal que fossin més independents de la Terra i resultessin alhora més barats i fiables, es dissenyaren els programes Deep Space, per a missions planetàries, i l’Earth Observing, per a missions orbitals al voltant de la Terra L’any 2000, es reorientaren els objectius del programa New Millenium, i les sèries Deep Space canviaren el nom pel de Space Technology Del programa New Millenium, a l’octubre del 1998…

La sonda fou llançada a l’espai el 27 de setembre de 2003 amb un coet Ariane-5 Després de 332 òrbites al voltant de la Terra, l’SMART-1 entrà en òrbita lunar quasi polar el 15 de novembre de 2004 Un dels seus objectius científics és la cerca de gel a l’interior dels cràters del pol sud de la Lluna, on, a causa de la inclinació de l’eix de rotació lunar, la llum del Sol mai no arribaria de forma directa i el gel hi podria haver quedat atrapat A més, la missió ha provat amb èxit un nou sistema de propulsió anomenat Solar Electric Propulsion , que s’emprarà en futures missions interplanetàries,…

El Mariner 1 fou projectat per arribar a les proximitats de Venus a mitjan 1962, però fallà, a causa del coet de llançament El Mariner 2 , disparat el mes d’agost de l’any 1962, passà a 34 750 km de Venus El Mariner 3 i el Mariner 4 , destinats a Mart, foren llançats pel novembre del 1964 el primer fracassà, però el segon passà a 9 845 km de Mart i en transmeté les primeres imatges vint-i-dues de la superfície, que mostraren un sòl amb un gran nombre de cràters, semblant al de la Lluna El Mariner 5 , que fou llançat pel juny del 1967, sobrevolà Venus El Mariner 6 , llançat pel febrer del 1969…