Resultats de la cerca

La seva església, en part romànica, era sufragània de Santa Eulàlia de Riuprimer, i des del 1880 és parròquia independent És dedicada a sant Jaume abans, a sant Cugat La quadra, de domini reial, fou municipi independent del 1820 al 1840, que fou unida al de Sant Bartomeu

La capital és Perusa Comprèn les províncies de Perusa i de Terni Enclavada en plena serralada apenina, és constituïda per la conca alta i mitjana del Tíber, la vall del qual separa la zona apenina, a l’E, més alta monts Sibillins, 2 478 m, de la subapenina, a l’W, amb altituds més modestes El clima és submediterrani, amb temperatures mitjanes anuals de 13,4°C Les escasses possibilitats econòmiques la fan una de les regions menys poblades 96,8 h/km 2 1993 D’economia bàsicament agrícola, el 66% del territori és dedicat al conreu Predominen els cereals blat, la vinya i les oliveres també hi ha…

Nucli industrial refineries de sofre i sucre i centre comercial Municipi romà Caesena , caigué sota el domini bizantí Incorporada a les possessions de l’Església al segle X, esdevingué ciutat lliure al segle XI El 1379 passà al poder dels Malatesta Novament, formà part dels Estats Pontificis del 1466 al 1859, que s’integrà al regne d’Itàlia

Dominada per la mola del castell construït per Frederic II de Suàbia, és un important centre de comerç agrícola Els reis de Catalunya-Aragó la donaren en feu als Ventimiglia, als Alagona i als Montcada el 1397 tornà al domini reial El 14 de maig de 1860 Garibaldi s’hi proclamà dictador de Sicília, en nom de Víctor Manuel II

La població s’aixeca sobre l’emplaçament d’un antic poblat etrusc una petita llenca de terra ficada dins una llacuna estesa entre les dues franges de terreny que uneixen el Monte Argentario amb la terra ferma Conserva restes etrusques i muralles del temps del domini castellà Extreu mineral de ferro del Monte Argentario La llacuna té fama pels nombrosos ocells de pas que la visiten

Situació i presentació És al sector septentrional de la comarca Limita al N amb el municipi ripollès de les Llosses, a l’E amb Montesquiu i Sant Quirze de Besora, al SE amb Orís, al S amb Sant Boi de Lluçanès i al SW i W, amb Sant Agustí de Lluçanès i Alpens, respectivament El terme de Sora ha estat inclòs tradicionalment en el Lluçanès, tot i que mai no ha tingut una vinculació específica amb aquesta subcomarca, i sí amb els antics termes meridionals del Ripollès Les terres del municipi són força accidentades, abocades als vessants septentrionals de la serra dels Munts 1059 m, límit…

Consta des del 992 i reemplaçà el veí castell de Sant Llorenç del Munt La seva jurisdicció s’estenia pels termes de Sant Julià de Vilatorta i de Sant Sadurní d’Osormort, i més antigament pels de Folgueroles i Espinelves El seu domini pertangué als Queralt i a la mitra de Vic Més tard s XIV passà als Centelles, senyors del casal de Bellpuig de Sant Julià de Vilatorta

Forma l’extrem oriental del terme i comprèn la demarcació dels actuals masos de Sobrevia, Virgili, Terrés de Terrassola, Vilardell, Rovira i el Bosc del Masó Era centrada en l’antic casal dels Vilanova, existent ja el 1082 El 1096 el domini civil passà a la canònica catedralícia de Vic, i l’administrava el paborde de Gener En tenia la jurisdicció criminal el veguer d’Osona, i més tard els Cabrera

És un centre agrícola fruita, vinya, horta i comercial d’intercanvi entre els Alps i la plana, amb una antiga tradició industrial fàbriques d’armes i amb indústria moderna metallúrgia, material ferroviari, automòbils, mecànica de precisió, productes químics i un nus de comunicacions Entre els edificis religiosos de l’edat mitjana i del Renaixement, conserva la catedral vella o Rotonda ss XI-XII, el Broletto ss XII-XIII, les esglésies de Sant Francesc s XIII, Sant Joan Evangelista s XV i Santa Maria dels Miracles s XVI i la catedral nova des del 1604 Dels civils cal esmentar la…

Els seus recursos són la ramaderia, l’explotació forestal, la mineria, la indústria siderúrgica, la producció d’energia hidroelèctrica i el turisme Com a centres principals destaquen Breno, Edolo, Darfo i Ponte di Legno Per la seva situació estratègica, entre la plana de la Llombardia i l’Europa central, fou molt disputada al llarg dels temps Després d’haver estat governada per diferents famílies, s’uní a Venècia s XV, i restà sota el seu domini fins el 1866, que fou incorporada a Itàlia