Resultats de la cerca

Era edificat ja al segle X El 987 el bisbe de Vic infeudà la meitat que li pertanyia a Enric Bofill de Cervelló, que ja posseïa l’altra meitat Dels Cervelló passà a formar part de la baronia de la Llacuna Ocupava una gran àrea la part superior és enderrocada i només constituïda per quatre muralles La part inferior es convertí modernament en habitatges, i la capella del castell, en església parroquial, fins al seu trasllat a l’església de Sant Romà, al fons de la vall

Passà als Alagó, barons d’Alfajarín, als Montcada, marquesos d’Aitona, i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli El 1831 la jurisdicció era compartida entre el marquès d’Aitona duc de Medinaceli i el marquès de Moja

L’església, sufragània de la parròquia de Sant Jaume Sesoliveres, des del 1018, rebé antigament el nom de Santa Creu de Palau , i en algunes ocasions Santa Maria o Santa Creu i Santa Maria de Palau El nom de Creixà és esmentat ja al segle XII Fou primitivament sufragània de Piera 1184 Fou ampliada i renovada als segles XVII i XVIII

Hi resten notables llenços de murs i una sala coberta amb una perfecta volta de canó que obre la seva gran arcada vers el costat de migdia A prop està situada l’església parroquial de Santa Fe de Calonge

Vers l’any 1714, fou construïda al costat una capella dedicada a sant Antoni, que comunica directament amb la casa mitjançant un petit pont de pedra que surt del primer pis, en la qual s’enterraven els hereus del mas

Era un gran edifici romànic de tres absis, consagrat vers el 1035 En resta en peu la capçalera, convertida el segle XV en una capella més reduïda No té culte des del segle passat, i es convertí en un edifici per a usos agrícoles

El nom deriva de l’antic castell d’Ocelló Occilione , propietat dels bisbes de Vic 1024-1307 i després de la casa de Cardona Estigué sempre unit al terme del castell de Montbui, que acabà absorbint-lo L’església de Santa Anna era sufragània de la parròquia de Santa Margarida de Montbui Formà una quadra unida també a Santa Margarida de Montbui vers el 1840

És un fragment de la zona d’ascensió de la Depressió Central Catalana vers la Serralada Interior En la seva part més característica és essencialment Depressió Interior, encara, i comprèn tant l’altiplà de Calaf i l’alta conca de l’Anoia i dels seus afluents de capçalera, aigua amunt de Jorba a la comarca d’Anoia, com la major part de la comarca actual de la Segarra excepte la ribera del Sió i les terres altes meridionals de la comarca d’Urgell i àdhuc el sector més pròxim de la veïna de les Garrigues A l’altiplà de Calaf, concretament als Prats de Rei, hom situa el municipi romà…

Davalla de l’extrem occidental de l’altiplà de Calaf més enllà de les Oluges, la vall s’amplia notablement al N, vers el Llobregós, amb la plana de Guissona D’Agramunt fins prop del Segre forma una vall més tancada, limitada, al N, per la serra de Montclar i, al S, per la serra d’Almenara Guissona, al sector segarrenc, i Agramunt, al sector urgellès, són els centres principals Fins a la divisió territorial de Catalunya del 1936 fou considerada per molts geògrafs com una comarca diferenciada

L’església de Sant Pere, existent ja el 1038, tenia un petit nucli o sagrera pròpia el 1320, que es despoblà totalment als s XIV i XV Modernament es formà entorn seu una petita caseria que tenia nou cases el 1850