Resultats de la cerca

L’església parroquial és dedicada a sant Just i sant Pastor El lloc la roca de Puig-roig fou conquerit vers el 1063 per Ramon Berenguer I i Ermengol III d’Urgell amb Pilzà un terç del castell de Puig-roig fou per al comte barceloní i els dos termes formaren part d’un enclavament del bisbat d’Urgell dins el de Lleida fins el 1956 Formà municipi independent fins el 1974 L’antic terme comprenia també l’ermita del Pla

El castell de Pilzà fou conquerit, amb Purroi, pels comtes Ramon Berenguer I i Ermengol III d’Urgell, i restà en mans de l’urgellenc El terme formà, amb el de Purroi, un enclavament del bisbat d’Urgell dins el de Lleida fins el 1956 Formà municipi independent fins el 1972 L’antic terme comprenia, a més, el poble d'Estanya, el de Castilló del Pla, l’antiga quadra d'Andolfa i els despoblats de Penavera i Cabestany

Juntament amb la serra d’Estada 1 026 m alt, a ponent en direcció d’E a W, i alineada, a llevant, amb les de Sant Quilis 1 080 m alt, del Volterol 855 m alt i de la penya Roja 645 m alt, de direcció SE, constitueix un anticlinal mesozoic, afectat per distorsions diapíriques, que s’estén entre el Cinca i la Noguera Ribagorçana Pel nord, és aiguavés de l’Éssera, pel qual desguassa al pantà de Barasona Les llenques argiloses compreses entre els plecs són aprofitades per als conreus i l’establiment de petits nuclis Camporrells, Valldellou, Purroi, Jusseu, Aguinaliu i Estadella Al…

El terme és accidentat pels relleus del Montsec d’Estall puig de Sant Salvador, 878 m alt contraforts de la Cogulla, 956 m Castell de Llaguarres, 1056 m La major part del terme pertany a la conca de la Noguera Ribagorçana i és drenada pel riu Guard el sector d’Aler, però, pertany a la conca de l’Éssera El 42% de la superfície del municipi és ocupada per brolles, el 13% per boscs de carrasques i roures, el 10% per boscs de resines i el 38% per conreus Les terres de conreu, bastant repartides, són explotades principalment pels propietaris 87% i per parcers La major part dels terrenys de conreu…

Pertangué ja al s XIII als Peralta i passà, a la segona meitat del s XIV, als Castre i d’ells als Pinós, als Cervelló barons de la Llacuna, als Alagó, senyors d’Alfajarín, als Montcada, marquesos d’Aitona, i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli