Resultats de la cerca

Són al SW de l’estany de Banyoles, del qual depenen tectònicament i hidrològicament, i són residus de la primitiva extensió d’aquest, com palesen els materials travertínics El diàmetre és de 6 a 30 m, i els principals s’anomenen estanyols de la Cendra, d’en Rovira, de la Guàrdia, de la Sorra, d’en Coromines, d’en Camós, de Plana-ferrana i Negre

Segons la tradició, sant Mer, llegendari fundador del monestir de Banyoles, menà en aquest indret vida eremítica Al s XIII ja hi havia una capella dedicada al sant i una altra a santa Càndida, mare seva El 1627 fou excavat el terra i hom trobà unes despulles que foren atribuïdes al sant i que atragueren grans multituds Foren dipositades a l’església de Sant Esteve de Guialbes i cada any són traslladades al santuari el primer diumenge després del 27 de gener, festa del sant, on hom celebra un aplec molt concorregut

En tenien cura un sacerdot i un ermità Des del 1582 el lloc fou cedit als caputxins, que hi edificaren un convent, que entre el 1638 i el 1808 fou ocupat pels servites després s’aterrà per raons estratègiques El culte al sant passà el 1649 a l’església del monestir

Al s XVIII fou renovat el convent i l’església 1726 l’edifici fou enderrocat el 1838, després de l’exclaustració

Habitada en els millennis IV i II aC, no adquirí importància fins que Cir II de Pèrsia 559-529 aC la convertí en la seva capital Amb la fundació de Persèpolis, per DariosI 521-486 aC, començà a decaure Entre les seves restes, s’han conservat la tomba de Cir petit edifici rectangular, que s’aixeca sobre una plataforma de sis graons, el palau de les audiències , del qual només es conserven el pla de la sala central 32 m de llarg per 22 d’ample, la base de set columnes de les quatre columnates i una columna sencera, el pla del palau reial 77,50 m de llarg per 44 d’ample, les restes d’una porta…

El terme sovint és usat referit a l’imperi part 247 aC — 224 dC Hom no coneix gran cosa de la Pàrtia com a satrapia de l’imperi aquemènida En temps d’Alexandre el Gran s’annexionà la Hircània, i totes dues regions romangueren juntes durant la dinastia selèucida Cap al 250 aC, Àrsaces, un governador de Diòdot, rei dels grecs bactrians, es revoltà i es declarà independent davant els selèucides, i donà lloc així a la dinastia arsàcida Vers l’any 200 aC els successors d’Àrsaces ja eren sòlidament establerts a la riba sud de la mar Càspia Més tard, les conquestes de Mitridates I 178-138 aC i…