Resultats de la cerca

Fill d’Eugeni d’Ors, estudià a Madrid i a Roma Catedràtic de dret romà a la Universitat de Granada el 1943, passà a la de Santiago 1944 i a la de Navarra 1961 Publicà diversos treballs, entre altres Presupuestos críticos para el estudio del derecho romano 1943, Epigrafía jurídica de la España romana 1953, Derecho privado romano 1968

Influït pel decorativisme dels Carracci, fou un dels principals decoradors de l’escola romana Són destacables les seves composicions religioses, que influïren fortament entre els seus contemporanis Decorà, a Roma, les esglésies de Gesù, Santa Maria del Popolo, Santa Maria degli Angeli i Santa Maria della Pace

Professor a Roma d’història de la filosofia i de filosofia moral, defensà un humanisme criticonaturalista A part d’estudis sobre diferents pensadors Feuerbach, Kierkegaard, Kant, Marx és autor d' Il concetto della libertà 1947 i La posizione dell’uomo nell’universo 1963, entre moltes altres obres

Arquebisbe d’Uppsala 1523, el triomf de la Reforma a Suècia féu que s’installés a Roma Fou el darrer arquebisbe catòlic del seu país És autor d’una Historia de omnibus Gotorum Suecorumque regibus edició pòstuma, 1554 i una Historia metropolitanae ecclesiae Upsalensis edició pòstuma, 1557

Exercí diversos càrrecs a la cúria romana Imità Tit Livi en les Historiarum ab inclinatione Romanorum decades Cal destacar-ne també Roma instaurata, Romae triumphantis i Italia illustrata Dedicà a Alfons IV de Catalunya-Aragó un escrit a favor de la croada contra els turcs 1453

Format a Milà, debutà el 1898 Dedicat essencialment a l’òpera, actuà a la Scala de Milà, al Metropolitan de Nova York 1924-34 i a l’Opera di Roma Enregistrà un gran nombre d’òperes en discs amb l’orquestra de la Scala de Milà

Representant del corrent rococó, treballà a Roma, on restaurà en aquest estil la basílica de Santa Maria in Cosmedin i aixecà l’església de la Magdalena 1735, que mostra, en particular en els frontons trencats i les cornises ondulades de la façana, l’influx de Borromini

Deixeble de Vilfredo Pareto i exprofessor d’economia política de la Universitat de Roma Ha analitzat la formació de preus en situacions de monopoli i duopoli, ampliant l’anàlisi de Walras de l’equilibri de mercat La seva obra principal és Principi di economia corporativa 1938

Considerat un dels fundadors del neorealisme, el 1947 obtingué el premi al millor film italià en el festival de Venècia per Caccia tragica Són també films seus Riso amaro 1949, Roma ore 11 1952, Italiani, brava gente 1963 i Un apprezzato professionista di scuro avvenire 1973

Començà la carrera cinematogràfica el 1940, com a guionista Collaborà amb Rossellini a Roma, città aperta 1945 i Paisà 1946 El 1950 dirigí, amb Lattuada, Luci del varietà A partir d’aquell moment emprengué el camí artístic que l’ha convertit en un dels més personals, més contradictoris, més exuberants i més sincers realitzadors europeus, de primer dins els límits neorealistes Lo sceicco bianco, 1952 I vitelloni, 1953, premi del Festival de Venècia Un'agenzia matrimoniale, 1953, episodi d' Amore in città i més tard dins els límits propis Amb La strada 1954 se separà del…