Resultats de la cerca

Es revelà com a autor d’avantguarda, en la línia de Ionesco i Adamov, amb Impromptu d’Arras 1951 i obtingué gran èxit amb Capitaine Bada 1952, obra allegòrica i satírica sobre un personatge en constant rebellió Altres obres són Le personnage combattant 1956, Les prodiges 1958, Le rêveur 1961, Badadesque 1965, Le sang 1970, Ton nom dans le feu des nuées, Elisabeth 1976, etc Realitzà també importants adaptacions de Sèneca, Maquiavel, Shakespeare i Marlowe

És considerat l’autor clàssic del teatre popular vienès En les seves obres, inspirades sovint en el teatre de Grillparzer, combina el realisme burgès i la màgia allegòrica amb un humorisme sentimental i fantàstic Les més importants són Der Alpenkönig und der Menschenfeind ‘El rei dels Alps i el misantrop’, 1828, Der Verschwender ‘El malversador’, 1833 i Der Diamant des Geisterkönigs ‘El diamant del rei dels esperits’, 1824 A 46 anys se suïcidà

Segon fill de Pieter Bruegel  el Vell, sobrenomenat dels Velluts o de les Flors pel seu amor als velluts, el seu colorit delicat i el seu sentit del luxe Pintor de flors, creà un gènere concret amb aquesta temàtica en la pintura flamenca Sobresurten Copa amb joies 1618, Musées Royaux des Beaux-Arts, Brusselles, la sèrie dels Cinc Sentits 1617, Museo del Prado i Flors sobre la taula Collecció Wetzler, Amsterdam Collaborà amb Rubens, especialment entre el 1615 i el 1618

Deixeble de Cesare Tallone Pintà en un estil convencional fins el 1892, que adoptà el divisionisme com a tècnica i s’acostà a conceptes simbolistes conjugats amb inquietuds socials El 1900 presentà a París l’obra allegòrica Specchio della vita 1895-98 El 1904 es posà a les portes de l’abstracció amb el seu audaç oli Il Sole Torí, coll privada Residí gairebé sempre al seu poble —signava Pelizza da Volpedo —, on se suïcidà en morir la seva esposa

Residí a Madrid 1841-51, on treballà a El Heraldo i fundà El Prisma De nou a Alacant dirigí El Eco de Alicante , El Constitucional i La Tortuga Publicà una Reseña histórica de la ciudad de Alicante 1863, la fantasia allegòrica El iris de la libertad 1868, els volums de poemes Poesías 1841, El romancero del vate 1867 i Glorias de España 1848, prologat per Cánovas del Castillo, a més d’altres obres menors i el drama històric Dios y mi derecho 1851

Féu estudis de dret i participà en la política del dictador Rosas, contra el qual després lluità Més tard actuà de conseller del president, el general Urquiza, i, en ésser aquest derrotat per l’exèrcit de Mitre, s’exilià a París, on romangué fins a la seva mort A més de les Bases , escriví articles de costums que signà amb el pseudònim de Figarillo , la novella allegòrica Peregrinación de Luz del Día 1871, peces de teatre, etc La seva obra fou recollida en 24 volums 1886-95

Després d’una joventut sense èxit, obtingué el premi per a decorar el parlament de Londres Un viatge a Itàlia l’influí fortament creà grans composicions a la manera de frescs, de temàtica social o didàctica, molt dins l’art victorià Fam a Irlanda Watts Gallery, Compton Conreà també el retrat Edward Burne-Jones Vers la fi de la seva vida, influït pels prerafaelites, conreà una pintura allegòrica i simbolista i de significat obscur, el millor exemple de la qual és L’esperança 1886 Tate Gallery, Londres

Símbol de la força i de la virginitat, les primeres representacions apareixen en relleus assiris, i la descripció més antiga és deguda al grec Ctèsies ~400 aC, que li atribuïa poders guaridors la banya, reduïda a pols i beguda, era un antídot contra les metzines A l’edat mitjana hom l’identificà amb l’animal bíblic re'em bé que actualment hom creu que es tracta del búfal, el qual, segons la interpretació allegòrica, simbolitzava el Crist “corn de salvació”, encarnat en el si de la Verge Maria

El 1606 abandonà el seu país anà de primer a París i després a Roma 1616 El 1609 publicà l’obra pòstuma del seu pare, William Barclay, De potestate papae , a la qual respongué el cardenal Bellarmino, i sortí en defensa de les tesis gallicanes paternes amb Publicae vindiciae París, 1612 Fou l’autor d’una obra allegòrica contra les guerres religioses, Argenis París, 1621, molt traduïda i reeditada Conreà la poesia i la prosa satírica, ambdues en llatí Amb el pseudònim d' Euphormio Lusininus, escriví Satyricon 1603-07, contra els jesuïtes

Estudià història medieval catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona Collaborà a “Estudis Universitaris Catalans” i exercí de crític literari a àLa Publicitat” entre el 1933 i el 1935 Durant la guerra civil de 1936-39 fou redactor de “Diari de Barcelona” i de “Diari de Catalunya” El 1939, en l’exili francès, collaborà en la represa de Revista de Catalunya Encapçalà l’activitat clandestina del Front Nacional Català des del 1940 Dirigí durant un breu període el periòdic d’ERC “La Humanitat” El 1952 publicà la novella Nou Prometeu , de connotació allegòrica Més endavant, fou collaborador a…