Resultats de la cerca

Rondó-sonata © Fototecacat/ Jesús Alises El rondó-sonata presenta, d’una banda, característiques pròpies del rondó, com ara l’alternança entre una tornada i diferents episodis A-B-A-C-A-B-A i, de l’altra, la disposició tripartida exposició-desenvolupament-reexposició, característica de la forma sonata En el quadre adjunt es pot apreciar com es combinen els dos models d’aquesta forma híbrida, que fou característica dels moviments finals de la sonata, del quartet o del concert clàssics vegeu més avall i romàntics F Schubert Allegro de la Sonata per a piano , D 958, IV mov F…

F Couperin Second Ordre per a clavicèmbal, rondó La Voluptueuse © Fototecacat/ Jesús Alises Aquesta estructura, que no implica un nombre fix de components, es representa convencionalment amb la seqüència de lletres A-B-A-C- -A, on A simbolitza la tornada, i la resta de lletres, els diferents episodis En aquest sentit, el rondó és una forma enumerativa forma que no es basa fonamentalment en el desenvolupament o en l’elaboració sinó en la juxtaposició, en l’oposició entre els diferents episodis i les aparicions de la tornada vegeu exemple Aquest caràcter enumeratiu no és incompatible amb l’…

Sovint apareix associada a una altra de tempo ràpid, per exemple, allegro agitato , encara que freqüentment aquesta queda sobreentesa

El mot, d’ús principalment als ss XVIII i XIX, formava part d’expressions com aria di bravura o allegro di bravura

Consta de diferents moviments per a solista o per a petit conjunt de cambra En el seu origen quasi no es distingia d’altres formes instrumentals, com el concerto , la simfonia, la tocata, etc A la segona meitat del s XVI aparegué la canzone da sonar o canzone sonata i es fixà el terme per exemple, una sonata per liuto , del 1561 Al marge d’unes poques sonates destinades al teatre, durant l’època barroca n'aparegueren dues modalitats, essencials per a la seva evolució la sonata da chiesa i la sonata da camera La primera es caracteritza normalment per quatre moviments introducció de caràcter…

Aquest terme també es pot trobar com a indicació de tempo , sol o bé complementant el significat d’altres termes largo maestoso , allegro maestoso

En la música francesa dels ss XVII i XVIII solia ésser-ho el principi del primer moviment, seguit d’un allegro També ho és sovint en les simfonies de Haydn

El terme també s’aplica al resultat d’aquest procediment La versió retrogradada d’un fragment, que s’obté llegint la partitura des del final i de dreta a esquerra, ha rebut diferents denominacions, com ara al rovescio , imitació per mirall o cancrizans , aquesta última denominada així a causa de l’associació de la retrogradació amb la marxa d’un cranc El primer exemple de retrogradació és atribuït al rondeaux a tres veus de G de Machaut, de títol prou expressiu, Ma fin est mon commencement A partir de llavors la retrogradació tingué lloc en el context dels gèneres imitatius com ara el cànon…

És indicat des del s XVII per mitjà de termes generals italians, com adagio , allegro , più andante , assai , maestoso , mosso i rubato , els quals al començament del s XIX foren precisats per mitjà d’indicacions metronòmiques