Resultats de la cerca
Es mostren 71 resultats
Odó I de Tolosa
Història
Comte de Tolosa i Roergue i marquès de Gòtia (875-918/19), fill de Ramon I i de Berta del Maine.
Succeí el seu germà Bernat II el Vedell El 878 uní l’Albigès o comtat d’Albi al comtat de Tolosa El 910 subscriví la carta de fundació de Cluny S'havia casat amb Garsenda, filla d’Ermengol, comte d’Albi, de qui tingué dos fills, Ramon II i Ermengol I, que el succeïren respectivament al comtat de Tolosa —que havia començat a governar amb el seu pare— i al de Roergue que comprenia el de Rodés ambdós posseïren en indivís l’Albigès, el Carcí i el marquesat de Gòtia, en part per successió del duc Guillem III d’Aquitània, mort el 918 Odó sembla ésser besavi de Ledgarda, muller del…
copropietat
Propietat en comú d’un bé indivís entre dues o més persones ( condomini
).
Delà I d’Empúries
Història
Comte d’Empúries (862-894/895?).
Coregnà per indivís amb el seu germà Sunyer II Tot i que Delà sembla que era el germà gran i que signava primer els documents, Sunyer II havia obtingut el comtat per designació de Carles el Calb Delà apareix com a administrador dels afers interns d’Empúries presidint tot sol diversos judicis comtals El 879 intentà d’arranjar l’afer de les possessions que el monestir de Sant Policarp de Rasès tenia a Peralada Delà i Sunyer s’empararen de Girona entre el 888 i el 890 per tal d’installar-hi el bisbe intrús Ermemir i foragitar-ne el legítim Servusdei Això feu creure que Delà havia…
Mateu de Montcada i de Vilaragut
Història
Noble.
Fill hereu de Pere de Montcada i de Luna, baró de Vilamarxant, i de Joana de Vilaragut El 1443 es casà amb la seva cosina germana Orfresina i aconseguí que el pare d’aquesta, Guillem Ramon III de Montcada i de Luna, en morir ~1456, els deixés l’herència i els títols baronials d’Aitona, Mequinensa, Artesa i Seròs, tot i que tenia un fill baró, Llorenç de Montcada i de Lioro Ambdós consorts tingueren els seus béns en indivís Llorenç s’hi oposà, fet que inicià una bandositat entre ell i Mateu i Orfresina, que no vacillaren a pressionar les autoritats de Lleida perquè els fessin…
Pere de Sagarriga i de Pau
Cristianisme
Eclesiàstic, bisbe de Lleida, arquebisbe de Tarragona i compromissari de Casp.
Era fill de Francesc de Sagarriga i de Vilarig, senyor de Creixell, Pontós i Borrassà, i de Clara de Pau, castlà del castell de la Garriga, del municipi de Viladamat Alt Empordà i partidaris de la reina Sibilla de Fortià Fou bisbe de Lleida del 1403 al 1407, en què el papa Benet XIII el féu arquebisbe de Tarragona Des del 1406 secundà els esforços de Jaume de Prades i d'Arenós per posar fi al Cisma d’Occident Mantingué la mateixa posició al concili de Perpinyà 1409 Fou un dels més actius i moderadors en el parlament català de l’interregne 1410-12 Estengué la seva acció pacificadora a un…
Guifré II de Cerdanya
Història
Comte de Cerdanya (988-1035) i de Berga (1003-35).
Fill d’ Oliba Cabreta i d’ Ermengarda En rompre’s l’indivís de l’herència del seu pare, vers 993-994, li pertocà Cerdanya, al govern de la qual estava ja especialment dedicat, i el 1003 rebé el Berguedà del seu germà Oliba quan aquest es feu monjo Es casà amb Guisla, potser de la casa comtal de Pallars, abans del 990 El 1001 fundà Sant Martí del Canigó Assistí a un gran sínode provincial a la Seu d’Urgell el 1010 El 1011 visità la cort pontifícia i obtingué de Sergi IV un privilegi per a Sant Martí del Canigó Més tard tingué dificultats amb la mitra d’Urgell, potser en relació…
Santa Llúcia de la Fuliola
Art romànic
Els orígens de l’església parroquial de la Fuliola es remunten al final del segle XI, en el moment de la repoblació del lloc El 1080 el comte d’Urgell Ermengol IV cedí a Guillem Isarn la quadra de la Fuliola, al pla del Mascançà, més enllà del castell d’Almenara El comte encarregà a Guillem Isarn que, a la quadra, hi bastís una fortificació per a la defensa dels habitants contra els sarraïns, i es reservà la meitat dels delmes Segurament Guillem Isarn aixecà també l’església del lloc, vinculada al bisbat d’Urgell En el seu testament del 1093, llegà la meitat dels seus béns a la seva família i…
fadiga
Dret català
Història del dret
Dret de prelació que té el senyor directe d’adquirir la cosa emfitèutica quan el senyor útil la traspassa a un altre per títol onerós.
A diferència del dret comú, que donava un termini de dos mesos al senyor, en dret català aquest només té trenta dies per pagar o dipositar el preu i accessoris, a partir de la data que presenta l’escriptura de transmissió També és específic del dret català que els béns emfitèutics es puguin cedir a un tercer, excepte al bisbat de Girona i alguns llocs de la Catalunya Vella, on, a l’igual del dret comú, només es podia fadigar si els béns restaven per al senyor directe En l’actual dret vigent a Catalunya, el senyor que fadiga no pot transmetre la propietat a títol onerós fins al cap de sis anys…
Castell d’Anglesola
Art romànic
El primer esment conegut del lloc i el castell d’Anglesola data del 1079, en què els comtes de Barcelona Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II feren donació a Berenguer Gombau i a la seva muller Sança del castell d’Anglesola, situat al comtat d’Osona, al costat del terme de Tàrrega Aquest matrimoni fou el fundador del cèlebre llinatge dels Anglesola, senyors del castell i la baronia del mateix nom, que tingué un paper molt destacat en la història de Catalunya durant l’edat mitjana Els Anglesola es dividiren al segle XII en tres branques la línia de Vallbona, la línia de Bellpuig i la línia…
empriu
Història del dret català
Dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscs i aigües (més rarament, terres ermes reduïbles a conreu), per part dels veïns d’un poble o comunitat rural, gairebé sempre com una accessió a la possessió particular, sota qualsevol títol jurídic, d’una peça de conreu.
Hom ha considerat els emprius, propis de l’occident europeu, com a residus d’una primitiva propietat collectiva veïnal o com a concessió del sobirà o senyor feta als habitants dels pobles del seu domini No seria difícil de detectar a Catalunya una doble procedència romana i germànica testimoniada entre els visigots establerts sobre propietats d’hispanoromans Però en les contrades catalanes organitzades arran del principi de la conquesta cristiana, hom els registra ben aviat en la pràctica corrent de sostreure de la possessió o tinença individual del sòl rural les superfícies de…