Resultats de la cerca

Professor de la Universitat de Ginebra i majoral del felibritge Com a baile fou 1902-09 lloctinent del capolièr Dévoluy en la direcció del moviment felibrenc Esdevingué un dels collaboradors més assidus de la Revue des Langues Romanes  i el 1913 defensà les seves tesis sobre la sintaxi dels parlars provençals moderns i sobre el desenvolupament del llenguatge en l’infant bilingüe La seva Grammaire istorique des parlers provençaux modernes 1930-41, publicada pòstumament, a cura de Grammont i de Wartburg, roman la summa encara no superada de la lingüística diacrònica de l’occità

Portà una intensa activitat política bonapartista i antirepublicana tant amb collaboracions a periòdics Le Temps , Moniteur Universel , etc i l’assaig polític La Commune , 1871, etc com amb l’agitació i l’actuació directa Conreà també la narració Jean de l’Aiguille , 1869 i el drama històric amb Maurice de Saxe 1870, estrenat a la Comédie Française

Fou director de les obres de la Casa de Convalescència 1675 i hom creu que féu els plans de l’església de Betlem edificada del 1681 al 1732 Fou conseller de la ciutat 1688-89

Home del Renaixement, la seva política cercà una via pacífica i d’equilibri Preocupat tanmateix per la reforma, volgué restaurar la disciplina monàstica, aprovà la Companyia de Jesús i tornà a obrir el concili de Trento 1551-52

Havent entrat als franciscans conventuals, el seu oncle Sixt IV el consagrà bisbe i l’instituí cardenal Hostil a Alexandre VI, hagué de refugiar-se a Lió Un cop papa, desplegà una intensa activitat amb vista a refer els Estats Pontificis, els quals acabà convertint en una potència europea de primer pla Amb aquest objectiu formà una sèrie d’aliances per reduir primerament els venecians i foragitar després els francesos En un pla també temporal, es distingí pel seu mecenatge artístic, protector que fou d’homes com ara Miquel Àngel, Rafael, Bramante i el Perugino, als quals encarregà diverses…

Defensà Atanasi d’Alexandria, la doctrina del qual féu aprovar en un sínode de Roma En el concili de Sàrdica intentà, debades, d’unir l’Occident contra l’arianisme La seva festa se celebra el 12 d’abril

Director i redactor en cap de “L’Indépendant” a partir del 1893, procurà de mantenir el programa " ni réaction, ni révolution ", defensant la llibertat i la justícia, sense confiar, però, en el moviment socialista En la seva crònica diària combaté el diari clerical i de dreta “Le Roussillon” Un recull de reportatges seus fou publicat sota el títol de Carnets de route de Jean-Paul 1931

S'establí a Sant Llorenç de Cerdans Vallespir És autor, entre altres treballs, de Les considérations sur le régime forestier dans les Pyrénées orientales 1869 La seva família, originària del Carcí, era establerta a Perpinyà des de la fi del s XVII El seu avi, el baró Josep Esteve Després 1753 — 1834, fou membre del Consell Sobirà del Rosselló 1777-89 i maire de Perpinyà 1818-27

Capellà a Concóts diòcesi de Caors, és autor de diverses traduccions Los Sants Evangèlis , 1932 Lo Libre de Tobias , 1942 Lo Nobèl Testament , 1956 Salmes , 1967 en un llenguatge ric i correcte i d’estil pastoral Ha publicat reculls de poemes, el més notable dels quals, Ome de Dieu 1951, és el diari d’una ànima i, en certa manera, una epopeia de la vida sacerdotal rústica

Format a l’escola de belles arts de Cadis, on decorà el Gran Teatro i algunes esglésies Es presentà, amb èxit, a l’Exposición Nacional de Madrid del 1912, any que s’establí a Barcelona El 1922 s’installà definitivament a Madrid, on fou director de l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando Bàsicament retratista — pintà Alfons XIII, el 1928 — , evolucionà des d’un cert decadentisme cap a un realisme tou