Resultats de la cerca

Germana de l’actor Maximilian Schell Alguns dels seus films més importants són Die letzte Brücke 1954, ‘L’últim pont’, premi d’interpretació a Canes, Gervaise 1955, premi d’interpretació a Venècia, Le notti bianche 1957, The Brothers Karamazov 1957, Cimarron 1960, Ich bin auch nur eine Frau ‘Només soc una dona’, 1962, Le diable par la queue 1968, The Odessa File 1974, Cross of Iron 1976, etc

El seu estil es caracteritza per l’agut sentit de l’humor amb què satiritza la societat moderna, i els seus gags es basen en l’observació de la gent, llurs tics i llur parla El 1958 fou premiat al festival de Canes per Mon oncle Altres films seus són Jour de fête 1949, Les vacances de Monsieur Hulot 1953, la seva obra cabdal, Playtime 1967, Trafic 1970 i Parade 1974

S'inicià com actor, i el 1967 passà a dirigir films que denunciaven la injustícia social a Turquia El 1974 fou detingut i empresonat fins que el 1981 aconseguí d’escapar-se i s’exilià primer a Grècia i després a França on donà a conèixer la seva obra Umut 1970, Agit 1971, Yol 1982, que guanyà el festival de Canes i Le mur 1983, entre d’altres

El 1939 anà a Londres a cursar estudis de dret Durant la Segona Guerra Mundial produí programes en grec per a la BBC i s’interessà pel teatre i el cinema Es formà a l’escola de l’Old Vic Theatre En tornar a Atenes, inicià la seva carrera cinematogràfica, que bàsicament inclou obres de base nacional, del teatre clàssic i de caràcter popular  Kiriakatikó Xýpnima ‘Desvetllar de diumenge’, 1953, guanyà la Palma d’Or de Canes Seguiren Stella 1955, Globus d’Or a la millor pellícula estrangera 1956,  To koritsi me ta mavra ‘La noia de negre’, 1956, To telefteo psemma ‘L’última mentida…

En la seva joventut estudià lletres a la Universitat de Varsòvia i es graduà 1962 en direcció de cinema a l’Acadèmia de Cinema de la seva ciutat Autor dels guions d’ Andrzej Wajda  Niewinni czarodzieje ‘Fetillers innocents’,1960, en el qual també actuà i de Roman Polański  Nóż w wodzie ‘El ganivet  en l’aigua’, 1962, després d’alguns curts debutà amb  Rysopis ‘Senyes particulars cap’, 1964, al qual seguiren Walkower ‘El fàcil triomf’, 1965 i Bariera ‘La barrera’, 1966 El 1967 la censura li prohibí estrenar Rece do góry ‘Mans enlaire’, motiu pel qual abandonà Polònia aquest film no fou…

A la capçalera, límit oriental dels termes de Benassal i de Vilar de Canes, rep, per l’esquerra, la rambla de la Belluga continua encaixat entre les serres d’Esparreguera, a ponent, i d’en Galceran, a llevant, i solca la vall d’Albocàsser, on limita el terme de Culla amb els d’Albocàsser i de la Serra d’en Galceran Plana Alta, i rep la rambla dels Estrets, per la dreta

El seu aire tímid i introvertit donà una dimensió psicològica complexa fins i tot a les interpretacions més trivials El 1961 fou premiat a Canes per la seva tasca a Aimez-vous Brahms Altres films seus són Fear Strikes Out 1957, The Tin Star 1957, Psycho 1959, Fedra 1961, The Trial 1962, Orient-Express 1976, Remember my Name 1978, Psycho II 1983, Crimes of Passion 1984 i Psycho III 1986, que, a més, dirigí

Dotat d’un gran poder d’observació i d’un sentit clar de la notació psicològica, obtingué els Oscar al millor film i a la millor direcció el 1957 i el 1962, per The Bridge on the River Kwai i Lawrence of Arabia , respectivament Altres films seus són Brief Encounter, premiat al Festival de Canes del 1946, Oliver Twist 1947, Summertime 1955, Doctor Zhivago 1965, Ryan's Daughter 1970 i A Passage to India 1984

Realitzador d’efectes violents, combinà el realisme més descarnat amb un cert aire poètic El 1963 fou premiat a Canes per Harakiri Altres films seus són Magokoro ‘Sinceritat’, 1953, Ningen no joken ‘La condició humana’, 1959-61, de tres episodis, Kwaidan 1964, de quatre episodis, Nipon no seishun ‘Un japonès acabat’, 1968, Kaseki ‘Fòssil’, 1976, Moeru aki ‘Llum de tardor’, 1979, Tokyo saiban ‘El procés de Tòquio’, 1983, Shokutaku no nai ie ‘Taula buida’, 1985

Pioner del cinema del seu país i capdavanter de la seva avantguarda amb Kurutta Ippeiji ‘Una pàgina de bogeria’, 1926, estudià més tard a Europa, on cultivà el realisme cap als anys trenta Després de la Segona Guerra Mundial utilitzà el color a Jigoku-mon ‘La porta de l’infern’, 1953, que li valgué un premi a Canes, i continuà en actiu fins els anys seixanta, després d’haver dirigit més d’un centenar de films