Resultats de la cerca

És estació turística de platja Té indústria d’essències de flors

S'inicià com actor, i el 1967 passà a dirigir films que denunciaven la injustícia social a Turquia El 1974 fou detingut i empresonat fins que el 1981 aconseguí d’escapar-se i s’exilià primer a Grècia i després a França on donà a conèixer la seva obra Umut 1970, Agit 1971, Yol 1982, que guanyà el festival de Canes i Le mur 1983, entre d’altres

El seu estil es caracteritza per l’agut sentit de l’humor amb què satiritza la societat moderna, i els seus gags es basen en l’observació de la gent, llurs tics i llur parla El 1958 fou premiat al festival de Canes per Mon oncle Altres films seus són Jour de fête 1949, Les vacances de Monsieur Hulot 1953, la seva obra cabdal, Playtime 1967, Trafic 1970 i Parade 1974

Germana de l’actor Maximilian Schell Alguns dels seus films més importants són Die letzte Brücke 1954, ‘L’últim pont’, premi d’interpretació a Canes, Gervaise 1955, premi d’interpretació a Venècia, Le notti bianche 1957, The Brothers Karamazov 1957, Cimarron 1960, Ich bin auch nur eine Frau ‘Només soc una dona’, 1962, Le diable par la queue 1968, The Odessa File 1974, Cross of Iron 1976, etc

Crític de cinema a Gazette du Cinéma i a Cahiers du Cinéma , els anys cinquanta entrà en contacte amb els joves cineastes que crearien la Nouvelle Vague , de la qual ell mateix seria un destacat representant El seu primer llargmetratge, À bout de souffle 1959, constituí una fita del moviment i del cinema en general pel distanciament que aconseguia mitjançant llargs plans seqüència i l’adaptació de tècniques del cinema documental Com aquesta, les seves produccions posteriors, en les quals les fronteres entre gèneres foren sovint qüestionades, suscitaren polèmica per l’esperit iconoclasta i…

El 1943 s’incorporà a l’Institut des Hautes Études Cinématographiques IDHEC, que abandonà el 1945 per a iniciar-se com a realitzador de curtmetratges i documentals, entre els quals cal esmentar   Van Gogh 1948, premiat a Venècia, Gauguin 1950, Guernica 1950, Nuit et brouillard 1955, Toute la mémoire du monde 1956, etc Incorporat a la Nouvelle Vague , l’any 1959 dirigí el seu primer llargmetratge de ficció,  Hiroshima mon amour , mescla de ficció, documental i literatura, en collaboració amb la novellista Marguerite Duras, que féu que hom el considerés el creador d’un cinema-literatura,…

Mentre estudiava cinema a la Universitat de Nova York, realitzà el migmetratge Joe’s Bed-Stuy Barbershop We Cut Heads 1983, amb el qual aconseguí un cert renom Posteriorment s’erigí en capdavanter de la denúncia de les confrontacions racials empresa per una nova generació de cineastes negres De la seva nombrosa filmografia es poden esmentar, entre d’altres  She’s Gotta Have It 1986, School Daze 1988, Do the Right Thing 1989, Mo’Better Blues 1990, Jungle Fever 1991,  Malcolm X 1992, biografia del líder afroamericà, Crooklyn 1993, Clockers 1995, un episodi de Lumière & Co 1995, Get on the…

Realitzà tota la seva obra cinematogràfica conjuntament amb el seu germà  Paolo Taviani San Miniato, Toscana, 8 de setembre de 1931-Roma, 29 de febrer del 2024 Estudiaren dret i lletres, respectivament, però el 1946 decidiren dedicar-se al cinema després de veure Paisà , de Roberto Rossellini Els anys cinquanta s’iniciaren en el cinema amb curtmetratges, i el 1960 collaboraren amb Joris Ivens en la realització del documental L’Italia non è un paese povero Amb Un uomo da bruciare 1962, guardonat amb tres premis al Festival de Venècia, començaren una filmografia d’anàlisi històrica, política i…

A causa de la persecució política a què era sotmès el seu pare, als 19 anys anà a París, on estudià mentre treballava per mantenir-se Inscrit a l’Institut des Hautes Études Cinématographiques IDHEC, fou ajudant de Jacques Demy i René Clément Es convertí aviat en el màxim exponent del cinema polític dels anys seixanta amb Z 1968, sobre la dictadura grega, film que fou seguit per L’aveu 1970, una denúncia de l’estalinisme, État de siège 1972, sobre la situació uruguaiana, i Section spéciale 1975, sobre els tribunals de Vichy, pel qual rebé el premi al millor director a Canes…