Resultats de la cerca

Situat a una alçada vorejant els 2 000 m, i a prop de la fortificació fronterera pallaresa de Muntaner, el lloc de Rocamora fou una possessió d’Arnau Mir de Tost, que el rebé en feu del bisbe d’Urgell, segons consta en una relació datada el 1046 Formà part del grup de fortificacions del vescomtat de Castellbò que Ermengol VIII cedí el 1159 al bisbe Bernat Sanç arran de les disputes amb Arnau de Castellbò Més tard el lloc fou unit a la batllia de Guils

Fou la capella contigua a l’hospital homònim, fundat el 1272 per Bernat Llobet Va ser enderrocada al segle XIV per tal de construir les noves muralles de la vila Per aquest motiu, s’aixecà una nova capella al Sant Esperit el 1373 L’any 1382 consta que posseïa els altars de Santa Anna, Santa Maria, Sant Joan Baptista, Sant Cristòfol i Santa Marta L’Hospital del Sant Esperit fou ocupat pels trinitaris el 1557 i hi bastiren l’església de la Santíssima Trinitat, actualment parròquia

Ha combinat la seva tasca compositiva amb la d’instrumentista El 1975 fundà la Cobla Miramar, de la qual fou director i contrabaix, fins que el 1996 passà a Empordà Fusió Les seves sardanes han estat sovint premiades en diversos concursos, i entre els títols més significatius cal destacar Pinzells de tramuntana , Impressions marineres , Formosa Sarai , Cavall Bernat i A Palmira Ha escrit igualment obres simfòniques per a cobla i cor - Suite op1 i Peralada 1285 , amdues estrenades l’any 1985- i música de cambra

D’origen franc, havia estat comte de Troyes Fou posat per Carles el Calb al davant de la Marca Hispànica, amb Isembart, fill del marquès de Borgonya, com a ajudant A Narbona no trobà dificultats ençà del Pirineu, però, topà amb la resistència del comte usurpador Guillem II de Tolosa , fill de Bernat de Septimània, ajudat per ‘Abd al-Raḥmān II però Guillem fou decapitat 850 Aleran hagué d’enfrontar-se amb una forta ràtzia musulmana que devastà Barcelona Sembla segur que el comte hi morí

Es conserva una resposta en tres estrofes i una tornada a una demanda de Bernat Fenollar a la qual respongué també Ausiàs Marc, una cançó d’amor De vui demà se’n va lo temps i una dansa contra els tòpics amorosos de l’època Bibliografia Ferrando Francés, A 1983 Els certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX València, Institut de Literatura i Estudis Filològics / Institució Alfons el Magnànim / Diputació de València Pagès, A 1914 Les obres d’Ausiàs March Vol II Barcelona, IEC

Professor de comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, en aquest àmbit ha donat a conèixer els assaigs La llavor immortal els arguments universals en el cinema amb J Balló, 1995, El suspens cinematogràfic 1999 i el guió cinematogràfic Visions d’un estrany amb N Bou i E Alberich, 1990 En poesia, ha publicat Treball de món 1985, premi Martí Dot 1984, Eteri cos d’intriga 1987, premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí i Combat d’absències 1992, premi Manuel Rodríguez Martínez de poesia d’Alcoi

És autor dels poemaris Adam a l’ombra 1992, Potser el cor 1994, premi Bernat Vidal, Memòria del temps 1996, Biografia per a l’ús del vent 1996, premi Martí i Dot 1995 i el llibre de narracions Una varietat del mim 1998, premi Miquel Àngel Riera 1997 Ha traduït E de Andrade L’any 2007 va publicar —selecció i traducció— Los perfiles de Odiseo , antologia que recull setze autors de les illes nascuts després del 1967 Ha estat cofundador d’Edicions del Salobre

Es doctorà en medicina a la Universitat de València el 1582, participà diverses vegades al consell de la ciutat i fou tres vegades jutge d’apellacions Escrigué catorze poesies en castellà per a les sessions de l’Acadèmia dels Nocturns, en la qual adoptà el nom de Lucero També participà en els certàmens valencians del 1592 organitzats per Bernat Català de Valeriola, del 1600 dedicat a sant Vicent, i del 1606 en honor de la beatificació de Lluís Bertran, amb set composicions de circumstàncies en castellà

Membre del Centre Excursionista del Vallès El 1933 formà part de la primera junta de la Federació Catalana d’Esquí De les seves ascensions destaquen la primera al Cavall Bernat de la Vall, a Sant Llorenç del Munt 1934, a les crestes de Tempestats 1934, la primera hivernal al Gran Encantat 1934, la travessa de sud a nord de la cresta del Diable 1934 i la cresta de Salenques 1935, als Pirineus Als Alps ascendí al Mont Blanc i l’Aiguille Verte, juntament amb Joan Cardona 1935

Vinculat a l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, on fou collaborador de la revista Cingles Al principi dels anys setanta ingressà en la secció catalana del GAME, i des del 1976 fou instructor d’esquí Realitzà la primera hivernal de la via Anglada-Robbins de la paret nord del Pedraforca 1967 i obrí la via Punsola-Reniu per l’esperó nord del Cavall Bernat de Montserrat 1971 juntament amb Jesús Reniu, una via de 240 m que s’ha convertit en la via més clàssica