Resultats de la cerca

Vida Fill d’un metge militar, el 1895 viatjà a París, on es casà amb l’actriu Julienne Mathieu i entrà en contacte amb la incipient indústria cinematogràfica, especialment en el camp de l’acoloriment El 1901 s’installà a Barcelona, com a delegat de la Pathé Frères potser també de la Star Films de Méliès i muntà un taller d’acoloriment de pellícules de la companyia francesa amb un sistema d’invenció pròpia També s’inicià en la realització de films, molts dels quals foren incorporats al catàleg Pathé Treballà el gènere documental en Ascension du Mont Serrat 1901 i Barcelone, parc au crepuscle…

Vida i obra Escriví un opuscle sobre el període napoleònic francès, Le département des Pyrénées-Orientales pendant les Cent-Jours 1899 i participà activament en la RHAR , on publicà tota una sèrie de petits apunts sobre documents o fets a vegades anecdòtics, principalment referits a l’època moderna Posteriorment, participà en el SASL amb articles semblants, però amb un tractament més ampli, com “Une levée de miquelets ou fusiliers de montagnes en Roussillon 1744” 1910, “Notes sur Berenger de Palma, sacristain et chanoine de Saint Jean Baptiste de Perpignan” 1913 i “Inventaire du château royal…

Estudià al Conservatori de París, on tingué A Franchomme com a mestre de violoncel i J Massenet com a mestre de composició, el qual deixà una petja important en el seu estil Durant un temps fou violoncellista a l’orquestra Pasdeloup i, des del 1887, es dedicà a la composició d’obres escèniques Mantingué una estreta amistat amb É Zola, llibretista de bona part de les seves obres, entre les quals destacà Le rêve 1891 El suport que donà a Zola en l’afer Dreyfus, en el qual es veié involucrat l’escriptor francès, comportà que les seves obres fossin acollides enmig de polèmiques…

Començà la carrera cinematogràfica el 1940, com a guionista Collaborà amb Rossellini a Roma, città aperta 1945 i Paisà 1946 El 1950 dirigí, amb Lattuada, Luci del varietà A partir d’aquell moment emprengué el camí artístic que l’ha convertit en un dels més personals, més contradictoris, més exuberants i més sincers realitzadors europeus, de primer dins els límits neorealistes Lo sceicco bianco, 1952 I vitelloni, 1953, premi del Festival de Venècia Un'agenzia matrimoniale, 1953, episodi d' Amore in città i més tard dins els límits propis Amb La strada 1954 se separà del neorealisme i inicià…

Estudià medicina a Montpeller, on es doctorà 1853, i estudià grec, llatí, hebreu i sànscrit S'establí a París, on es doctorà en lletres Collaborà a “La Revue des Deux Mondes”, “Le Temps” i “L’Illustration Française” i publicà De medicinae ortu apud Graecos 1855, De la prostitution en Espagne 1858, Le voyage au Parnasse de Michel de Cervantès 1864, La médecine à travers les siècles 1865, altres assaigs, i el reportatge Un mois à Minorque 1868 En collaboració amb J Wierzeyski publicà Grammaire de la langue latine 1876, que introduí a França els darrers progressos de la…

Fill del pintor Gilbert de Séverac, començà estudis musicals a Tolosa, al Llenguadoc, i els prosseguí al conservatori de París 1893-96 i a la Schola Cantorum 1897-1907, on fou deixeble de Blanca Selva i Isaac Albéniz Des del 1909 residí a Ceret, on, juntament amb Manolo Hugué, fou un dels principals impulsors de l’escola de Ceret La seva producció pianística és extremament refinada i subtil Les obres més notables són Le chant de la terre 1900, Cerdanya 1910-11, suite de cinc fragments sobre un mateix tema musical, En vacances 1912-21 foren estrenades per Ricard Viñes i Blanca…

Orfe de pare, fou iniciat en la música per la seva mare Estudià amb Reicha, Halévy i Lesueur i fou premi de Roma 1839 amb la cantata Fernand A Roma conegué la música religiosa italiana i alemanya i féu amistat amb Mendelssohn Tornà a París, i l’amistat amb Lacordaire l’inclinà cap al sacerdoci, però el 1852 es casà amb Anne Zimmermann Per consell de Pauline Viardot compongué òperes, com Sapho 1851 i Le médecin malgré lui 1858, amb la qual inicià la relació amb els seus llibretistes habituals Jules Barbier i Michel Carré, autors del text de Faust 1859, que li valgué fama…

Obtingué el premi Roma amb la cantata La vendetta 1838 Fou director d’orquestra a l’Opéra de París i al Théâtre Italien Escriví música d’església i les òperes L’hôtesse de Lyon 1844, Le mousquetaire 1844, Tabarin 1852

Professor d’història de les tradicions populars i d’etnologia a la Universitat de Palerm, ha deixat nombroses obres, entre les quals una important Storia del folklore in Europa 1952 i una síntesi pòstuma sobre Le origini della poesia popolare 1966

Formà amb MAbramovitz la firma Harrison and Abramovitz, que dirigí l’edifici de l’ONU a Nova York 1947-50, segons plans de Le Corbusier, i el Lincoln Center de Nova York, del qual Harrison projectà la nova Metropolitan Opera 1966