Resultats de la cerca

Estudià amb Liszt a Weimar La seva obra mestra fou l’òpera Der Barbier von Bagdad 1858 Escriví dues òperes més Gunlöd, inacabada, molt influïda per Wagner, i Le Cid , 1856 i setanta-set lieder molt originals en aquest camp és considerat precursor de H Wolf

Professor a la Sorbona Autor de La vie des mots étudiée dans leur signification 1887 i del Dictionnare général de la langue française depuis le commencement du XVII siècle jusqu'à nos jours 1890-1900 amb Adolphe Hatzfeld D’ell pren nom una llei fonètica contrafinal

Començà la carrera cinematogràfica el 1940, com a guionista Collaborà amb Rossellini a Roma, città aperta 1945 i Paisà 1946 El 1950 dirigí, amb Lattuada, Luci del varietà A partir d’aquell moment emprengué el camí artístic que l’ha convertit en un dels més personals, més contradictoris, més exuberants i més sincers realitzadors europeus, de primer dins els límits neorealistes Lo sceicco bianco, 1952 I vitelloni, 1953, premi del Festival de Venècia Un'agenzia matrimoniale, 1953, episodi d' Amore in città i més tard dins els límits propis Amb La strada 1954 se separà del neorealisme i inicià…

Estudià al Conservatori de París, on tingué A Franchomme com a mestre de violoncel i J Massenet com a mestre de composició, el qual deixà una petja important en el seu estil Durant un temps fou violoncellista a l’orquestra Pasdeloup i, des del 1887, es dedicà a la composició d’obres escèniques Mantingué una estreta amistat amb É Zola, llibretista de bona part de les seves obres, entre les quals destacà Le rêve 1891 El suport que donà a Zola en l’afer Dreyfus, en el qual es veié involucrat l’escriptor francès, comportà que les seves obres fossin acollides enmig de polèmiques…

Vida i obra Escriví un opuscle sobre el període napoleònic francès, Le département des Pyrénées-Orientales pendant les Cent-Jours 1899 i participà activament en la RHAR , on publicà tota una sèrie de petits apunts sobre documents o fets a vegades anecdòtics, principalment referits a l’època moderna Posteriorment, participà en el SASL amb articles semblants, però amb un tractament més ampli, com “Une levée de miquelets ou fusiliers de montagnes en Roussillon 1744” 1910, “Notes sur Berenger de Palma, sacristain et chanoine de Saint Jean Baptiste de Perpignan” 1913 i “Inventaire du château royal…

Fill del pintor Gilbert de Séverac, començà estudis musicals a Tolosa, al Llenguadoc, i els prosseguí al conservatori de París 1893-96 i a la Schola Cantorum 1897-1907, on fou deixeble de Blanca Selva i Isaac Albéniz Des del 1909 residí a Ceret, on, juntament amb Manolo Hugué, fou un dels principals impulsors de l’escola de Ceret La seva producció pianística és extremament refinada i subtil Les obres més notables són Le chant de la terre 1900, Cerdanya 1910-11, suite de cinc fragments sobre un mateix tema musical, En vacances 1912-21 foren estrenades per Ricard Viñes i Blanca…

Orfe de pare, fou iniciat en la música per la seva mare Estudià amb Reicha, Halévy i Lesueur i fou premi de Roma 1839 amb la cantata Fernand A Roma conegué la música religiosa italiana i alemanya i féu amistat amb Mendelssohn Tornà a París, i l’amistat amb Lacordaire l’inclinà cap al sacerdoci, però el 1852 es casà amb Anne Zimmermann Per consell de Pauline Viardot compongué òperes, com Sapho 1851 i Le médecin malgré lui 1858, amb la qual inicià la relació amb els seus llibretistes habituals Jules Barbier i Michel Carré, autors del text de Faust 1859, que li valgué fama…

Respecte el francès presenta diverses particularitats, entre les quals el manteniment de la c llatina davant a picard, canter , cose francès, chanter , chose , ambdós del llatí cantare , causa l’article femení la i les formes pronominals mon , ton , son prenen la forma le i men , ten , sen , respectivament

Fou president de l’associació d’escriptors francesos 1965-69 Entre les seves obres es destaquen Au bout du monde 1949, Un royaume sous la mer 1957, premi de l’Académie Française, Solitudes 1973, Le voilier qui perdit la tête 1980, Ce sont voiliers que vent emporte 1984, etc

Publicà estudis sobre el violí i els seus orígens a França, biografies, com Corelli et son temps 1954 i Vivaldi et la musique instrumentale 1948, obra en la qual establí una catalogació de l’obra vivaldiana que hom empra encara a França Fou crític musical de Le Figaro Littéraire