Resultats de la cerca

Es formà a la Facultat de Lletres i Ciències Humanes de la Universitat de Tolosa 1952-55 sota la direcció de Philippe Wolff Obtingué el diploma d’estudis superiors 1955 amb el treball La organización del trabajo en Barcelona a fines del siglo XV 1975, fruit d’una primera recerca en arxius barcelonins 1954-55 sota la direcció de J Vicens i Vives Agregat d’història el 1957, després d’haver ensenyat en liceus de Marsella i Tolosa 1957-62 passà a exercir la docència a la Universitat de Toulouse-Le Mirail 1962-97 Entre el 1961 i el 1972, amb estades freqüents als arxius de Vic, la Seu d’Urgell,…

Estudià a Nova York i debutà al Metropolitan Es consagrà en cantar, el 1973, el rol de Cherubino de Le nozze di Figaro a l’Òpera de París, dirigida per Giorgio Strehler Aviat el cantà a Glyndebourne i a Salzburg Hom la considera també una gran intèrpret de Rossini, Massenet i Debussy Debutà al Liceu el 1992 amb un recital

Iniciador de l’anomenada novella de costums antics Aphrodite , 1896, hi usà l’element eròtic, constant en altres novelles seves La femme et le pantin 1898 Publicà llibres de poemes de factura parnassiana se'n destaquen les Chansons de Bilitis 1894 Escriví, encara, el conte satíric Aventures du roi Pausole 1901, el qual fou musicat per Ibert i Arthur Honegger

Aprofundí l’estudi de les cobertes suspeses i projectà el Pavelló Stock de la Fira de Raleigh —construït després de la seva mort—, una de les obres més importants de l’arquitectura de postguerra en el seu gènere Fou designat arquitecte en cap de la construcció de Chandigarh fou reemplaçat en morir, en un accident d’aviació, per Le Corbusier

Vers el 1707 anà a París, on fou un dels principals compositors de les cèlebres Grandes Nuits de Sceaux El 1714 presentà a l’Opéra de París l’òpera ballet Les fêtes de Thalie 1714 Compongué òperes còmiques, motets i cantates i les òperes Les amours des dieux 1727 i Le triomphe des sens 1732 Morí, boig, al manicomi de Charenton,

Fou enunciada per Théophile Gautier, al pròleg de la seva novella Mademoiselle de Maupin 1835 Un precedent immediat era el primitiu credo estètic de la revista romàntica “Le Globe” 1824, que preconitzava el dret de l’art a ésser “lliure” de la manera més illimitada Aquesta teoria trobà un ampli ressò entre parnasians, simbolistes, decadentistes, impressionistes i en bona part dels avantguardistes

Còmic important del cinema mut, donà vida a un elegant gentleman , tipus que li servia per a parodiar situacions dels dandis de la fi de segle Treballà a França i als EUA Alguns films seus són Une conquête 1910, Max toréador 1913, Max et sa belle-mère 1914, Max come across 1916 i Le roi du cirque 1925 Se suïcidà

Fou deixeble de Ravel, Schönberg i Webern Compongué una Simfonia per a veu parlada i orquestra 1958 i una Serenata per a baríton i vuit instruments 1958 Com a teòric escriví Histoire de l’opéra 1957, Introduction à la musique de douze sons 1949, Thinking for Orchestra 1958, Le compositeur et son double 1971 i Les Fantômes de l’opéra 1973

Professor d’història antiga i medieval a la Universitat de Clarmont d’Alvèrnia 1898-1938, dedicà una atenció especial als temes bizantins i sobretot a les relacions entre l’Orient i l’Occident Entre les seves obres destaca L’Église et l’Orient au moyen âge Les Croisades 1907, i, com a síntesi dels seus treballs, Le Monde byzantin 1947-50

Fundà la Revue Fantaisiste 1859, precursora del parnassianisme Decadentista, les seves obres contenen una gran dosi d’erotisme Publicà poesia Philomela , 1864 Odelettes guerrières , 1871 Contes épiques , 1872 Le soleil de minuit, 1876 Soirs moroses , 1876, obres en prosa Histoires d’amour , 1868 Les folies amoureuses , 1877 La vie et la mort d’un clown , 1879 i drames Scarron , 1905