Resultats de la cerca

Desplegà una activitat extraordinàriament meritòria en pro de la restauració del cenobi i del santuari montserratí, reobert al culte l’any 1844, després de l’exclaustració del 1835 En aquesta darrera data succeí Beda Pérez com a abat general de la congregació de sant Benet de Valladolid, càrrec que conservà fins a la mort i del qual fou l’últim titular

Fill de Joan Just, compositor i pedagog, ingressà a l’ Escolania de Montserrat 1939, on estudià música amb Anselm Ferrer i David Pujol, fou novici 1942, professà 1947 i fou ordenat sacerdot 1950 Cursà estudis superiors d’orgue sota el guiatge de Gregori Estrada 1943-50, i més tard, a l’Institut Pontifici de Música Sacra de Roma amb Ferruccio Vignanelli, on obtingué el magisteri d’orgue i la llicència en cant gregorià Treballà la composició amb Cristòfor Taltabull 1954-55 Amplià a París els coneixements d’orgue amb André Marchal i Norbert Dufourcq i treballà la composició amb André Jolivet…

Havia professat al monestir de Sant Feliu de Guíxols, d’on fou abat entre el 1749 i el 1753 Féu importants obres en l’església del monestir i en féu daurar el retaule major Assistí al concili de Tarragona del 1752 Fou abat general de la congregació entre el 1761 i el 1765

Estudià al seminari de Barcelona, d’on passà a Girona 1862 com a familiar del bisbe Constantí Bonet Ordenat de sacerdot 1866, exercí algun temps el ministeri parroquial, fins que professà com a benedictí a Montserrat 1876 Fou secretari de l’abat Miquel Muntadas, hostatger i majordom El 1890 fou nomenat prior de Montserrat i el 1892 visitador de la província espanyola de la Congregació de Subiaco Aleshores fou nomenat abat titular de Ripoll Exercí el càrrec fins el 1907, que, malalt, es retirà a Montserrat Sota la seva gestió s’expandí molt l’orde a tot l’Estat…

Abans havia estat abat de Sant Benet de Bages 1745-49 Fou el responsable d’una bona part de la construcció de l’edifici de la mongia del monestir 1755-66 Autor d’una biografia sobre Josep de Sant Benet, del qual publicà les obres En l’elogi fúnebre que li fou fet consta que va predir la destrucció del monestir esdevinguda entre els anys 1811-12 per les tropes de Napoleó

Fill del doctor en dret Pere Soler, fou primer carmelità descalç i després benedictí Doctor en teologia Essent abat, fou visitador dels monestirs benedictins de la Congregació Claustral Tarraconense Els anys 1625 i 1630 obtingué permís per a explotar les mines de ferro dels vessants del Canigó El 1642 saludà Lluís XIII de França com a comte de Barcelona, a qui donà una relíquia de sant Galderic Escriví uns Discursos econòmics de la història de Joaquim i Susanna sobre el capítol XIII del profeta Daniel Barcelona 1648

Fill probable del magnat homònim Fou un dels primers monjos catalans del monestir cistercenc de Valldaura-Ancosa i el quart abat del monestir i primer de filiació catalana Al llarg del seu abadiat la comunitat s’establí definitivament a l’indret de Santes Creus abandonant Valldaura del Vallès Cerdanyola i l’indret d’Espluga d’Ancosa, on no s’arribà a establir per manca d’aigua La installació a Santes Creus, que el monestir posseïa des del 1158, fou molt dificultosa per les qüestions sobre la jurisdicció religiosa del lloc, que pertanyia a l’arquebisbe de Tarragona i al bisbe de…

Arxipreste del bisbat d’Urgell, probablement d’origen cerdà, el 845 inicià una sèrie de compres a Cuixà i a la vall de Codolet, que el convertiren en senyor del lloc El 854 amb un grup de sis companys, preveres i diaques, de la diòcesi urgellenca es lliurà com a convers al monestir d'Eixalada , donant-li l’església de Sant Germà de Cuixà i el seu alou on ell residia amb els seus companys, convertida en casa monàstica filial d’Eixalada Quan la riuada de la Tet 878 s’emportà el monestir d’Eixalada, els monjos que se salvaren del desastre es traslladaren a Cuixà, on sota la direcció de Protasi,…

Fou elegit pels setze monjos, sense comptar amb l’aquiescència del monestir de la Grassa, i malgrat la protesta d’aquest l’elecció fou confirmada el 1160 Tot i això, l’abat de la Grassa no acceptà la decisió i, encara que fou confirmada en una assemblea convocada a Barcelona per Ramon Berenguer IV el 1162, un grup d’homes de la Grassa assaltà el monestir del Canigó i es lliurà al pillatge i arribà a matar un monjo Una butlla del papa del 1163 confirmà els béns i privilegis del monestir contra les pretensions de la Grassa

Entrà al convent el 1734, i fou abat quatre triennis, que començaren els anys 1745, 1751, 1760 i 1772 Es distingí per les obres d’ampliació del convent, i per haver impulsat els estudis i la cultura del monestir i guiat els primers passos religiosos i culturals de Jaume Caresmar i Alemany , que el succeí en dos dels seus abadiats El monestir li dedicà una elogiosa làpida sepulcral, retrobada el 1964