Resultats de la cerca

Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este succeí el 2 d’octubre de 1931 a Jaume en la titularitat dinàstica del carlisme De mentalitat conservadora, el nou pretendent propicià, l’últim any de vida de Jaume, la reunificació de les diverses tendències carlines en una nova organització La CT aconseguí una estructura eficient en accedir Manuel Fal Conde, advocat andalús procedent de l’integrisme, a la “jefatura-delegada” del nou partit Amb ell, la Comunió s’estructurà en diferents seccions el Requeté, braç armat de la Comunió Tradicionalista les Margaritas, secció femenina, i els Pelayos…

Al s XVII es fusionà amb els Montmorency En foren membres més destacats Georges de La Trémoille 1382-1446, favorit del rei Carles VII de França, Louis de La Trémoille 1460-1525, vescomte de Thouars i príncep de Talmont, que es distingí a les campanyes d’Itàlia, Claude de La Trémoille 1566-1604, duc de Thouars, que es convertí al calvinisme i lluità juntament amb el príncep de Condé i el futur Enric IV de França, i Marie-Anne La Trémoille

Impulsat per Ediciones Rápidas, també responsable de Dicen Tractava tots els esports, però principalment el futbol, des de la primera divisió fins a la segona categoria regional del Campionat de Catalunya Es publicava cada dilluns i en fou director Julián Mir, que tenia com a collaboradors els redactors Joan Garcia Castell, Santiago Codina, Joma, Manuel del Arco, Navarro Salanova, Morris, Monsalve Justo Conde i Luis Lainz i els dibuixants Peñarroya i Cifré Com a mínim se’n publicaren 718 números

Especialista en temes lingüístics i literaris medievals, publicà, entre d'altres,  Poema de Alfonso XI fuentes, dialecto, estilo 1953, La escuela lingüística española y su concepción del lenguaje 1955, De Alfonso X al Conde de Barcelona 1962, Siete siglos de romancero 1969, Por campos del romancero 1969 i  La tradición manuscrita en la “Crónica de Alfonso XI” 1974, a més d'altres estudis 1972 i 1979 sobre el romancer en collaboració amb altres investigadors, i sobre historiografia medieval Fou professor de la Universitat de Wisconsin

L’any 1641 comandà una companyia catalana a les ordres del príncep de Condé, avançà pel Rosselló fins a les riberes de la Tet i participà en els setges d’Illa, Argelers, Millars i Elna, i finalment prengué part en la batalla de Montjuïc 1641 L’any següent obtingué el títol de cavaller Després de la rendició de Barcelona 1652, continuà al servei de França, i l’any 1655 actuà en l’ofensiva francesa contra el Principat i ocupà Solsona El 1660 fou nomenat cònsol de Perpinyà

Dedicada a la tècnica i entrenament del bàsquet, també incloïa articles d’història, comentaris del reglament, entrevistes i informacions de la Lliga espanyola, Campionats de Catalunya, escolars i Copa d’Europa Fou dirigida per José M Poblador i Justo Conde n’era el redactor en cap Hi collaboraren Pedro Ferrándiz, Vicente Zanon i M Carmen Hernández, especialista en bàsquet femení, i entre els fotògrafs hi havia Alguersuari, Campañà i JV Sánchez, entre altres De periodicitat mensual, cessà amb el número 188 al final del 1977

Comte d’Harcourt Lloctinent de Catalunya 1644-48 i 1651 Lluità al Piemont contra els castellans i prengué Torí 1640 Nomenat lloctinent de Catalunya per Lluís XIV de França durant la guerra dels Segadors, perdé Lleida 1644 a mans de les tropes de Felip IV de Castella El 1645 reconquerí Agramunt Tornà a França, derrotà els castellans a Valenciennes i prengué Condé 1649 Tornà a ésser lloctinent, efímerament, el 1651 Més tard fou governador d’Anjou Era anomenat Cadet la Perle , per una joia que duia a l’orella

Tingué repercussions arreu de França des del 25 d’agost al 3 d’octubre Actuà la plebs parisenca, fanàticament catòlica, guiada pels homes del duc de Guisa Ordenà la matança Carles IX, d’acord amb Caterina de Mèdici i amb els Guisa, i en fou el pretext un complot protestant Hi moriren més de tres mil hugonots, entre ells l’almirall Gaspard de Coligny Enric de Navarra el futur Enric IV i Condé se salvaren gràcies a una ràpida abjuració Aquest fet comportà la represa de la guerra entre catòlics i hugonots

Menà una vida bohèmia i fastuosa, i foren secretaris seus Blasco i Ibáñez i Tomás Luceño En les seves obres —hom en compta més de 300—, condicionades per la urgència de l’elaboració i pel públic, poc exigent, predomina la intriga i l’acció algunes són de tema històric El bastardo y el rey, 1851 El pastelero de Madrigal, 1862 El conde-duque de Olivares, 1870 i unes altres, de tema actual Los desheredados, 1865 María, 1868 La sangre del pueblo, 1869 També escriví un volum de Poesías 1835, a la manera de Zorrilla

Amic d’Espronceda, participà en la conspiració dels numantins , de caràcter liberal, i hagué d’exiliar-se 1824 Moderat de primer i més tard progressista, i adscrit a la Unió Liberal, fou governador de Guadalajara, ministre de la governació 1847 i 1856, comissari reial a les Filipines i ministre plenipotenciari a Berlín Conreà la novella històrica El conde de Candespina 1832, Ni rey ni Roque 1835 llegendes en vers El bulto vestido de negro capuz 1835, i drames La corte del Buen Retiro 1837 i Don Jaime el Conquistador 1838