Resultats de la cerca

Estudià a la Universitat de Harvard i fou professor a Princeton 1909-12 i a Harvard 1919-44 Féu els seus primers treballs sobre equacions diferencials lineals i, sota la influència dels descobriments de Poincaré, començà a treballar en mecànica teòrica, especialment en òrbites periòdiques, problema dels tres cossos i estabilitat, i escriví la notable memòria Dynamical Systems with Two Degrees of Freedom 1928 Estudià el problema dels tres cossos mitjançant el mètode ergòdic Entre d’altres obres, escriví Relativity and Modern Physics 1923 i The Origin, Nature and Influence of…

Fou catedràtic de matemàtiques 1724-27 i de filosofia 1750-52 a la Universitat de Ginebra En Introduction à l’analyse des courbes algébriques 1750 exposà la teoria newtoniana de les corbes algèbriques i les classificà segons el grau de l’equació El 1750 reintroduí l’algorisme —equivalent als determinants—, que ja al final del s XVII Leibniz havia emprat per a resoldre sistemes d’equacions lineals amb unes quantes incògnites regla de Cramer Edità les obres de Jean i Jacques Bernoulli i part de la correspondència de Leibniz

Fou deixeble de matemàtics famosos, com Gauss, Jacobi i Steiner Professor a Göttingen, succeí Dirichlet 1859 Poc després 1862 anà a Itàlia per tal de restablir-se de la seva malaltia, però no ho aconseguí Les seves aportacions a la matemàtica foren capitals Desenvolupà una geometria no euclidiana, ideà les superfícies que duen el seu nom, estudià la teoria de les funcions i establí els fonaments de la moderna topologia Investigà també les equacions diferencials i les funcions abelianes i donà una definició del concepte d’integral definida

Continuador de l’obra d’Euler, fou cridat a Prússia per Frederic el Gran Traslladat definitivament a París el 1787, posà de manifest a l’École Polytechnique els seus amplis coneixements estudiant les equacions de grau superior al quart, indicà les bases de la futura teoria de grups Ideà el mètode d' interpolació que duu el seu nom És autor de Mécanique analytique 1788, Traité de la résolution des équations numériques 1798 i Leçons sur le calcul des fonctions 1799 La seva obra completa fou publicada a París del 1867 al 1892

Fou professor d’astronomia a Leiden 1908 Estudià els moviments dels satèllits de Júpiter, i també féu una prova de la disminució de la velocitat de rotació de la Terra amb el temps L’any 1917 elaborà un model cosmològic basat en una segona solució de les equacions del camp de gravitació de la relativitat general, distinta de la solució considerada per Einstein Segons aquest model, l’estructura geomètrica de l’espai és hiperbòlica, no hi ha un temps absolut i a cada observador correspon un horitzó en el qual el temps sembla parat cosmologia

Formalment, els corrents geostròfics es calculen a partir de les equacions de la hidrodinàmica, considerant que la velocitat de l’aigua és constant i que no hi ha fricció En aquestes condicions, la força de Coriolis compensa la força del gradient de pressió equilibri geostròfic A una escala espacial de centenars o milers de quilòmetres i una escala temporal de setmanes o mesos, els corrents estimats d’aquesta manera es corresponen molt bé amb els valors mitjans dels grans corrents oceànics generals En la pràctica, es poden calcular a partir de la distribució espacial dels perfils…

Inclou tècniques com el càlcul de variacions i la programació lineal programació matemàtica Troba una aplicació important en el problema disseny del regulador lineal òptim de la teoria moderna de control , en el qual el sistema que s’ha de controlar o regular és descrit per equacions diferencials lineals i l’índex que s’ha de minimitzar és l'estat del sistema i de l’acció de control Una altra aplicació és l' allisament òptim , on es tracta de dissenyar un filtre òptim que generi la millor estimació possible d’una variable dinàmica en un cert instant, basant-se en les dades…

Hom té un exemple d’aquest moviment en considerar un cos prop de la superfície terrestre si hom negligeix la resistència de l’aire, aquest cos és subjecte a la força constant F = mg, m essent la massa del cos i g l’acceleració de la gravetat L’equació del moviment serà m d 2 x/dt 2 = F , equació diferencial que, integrada, forneix les conegudes equacions d’un moviment uniformement accelerat les v essent les velocitats, les x les coordenades espacials altures, la t el temps i el subíndex indicant 0 les valors corresponents a les condicions inicials

Fou professor de geodèsia, mecànica racional i càlcul infinitesimal a la Universitat de Pavia 1852 El 1863 fou encarregat d’organitzar i dirigir la cració de l’Institut Politècnic de Milà, del qual fou director, i hi ensenya hidràulica i mecànica racional Dirigí els “Annali di Matematica Pura e Applicata” 1867-77 i fou secretari del ministeri d’instrucció pública Els seus treballs més importants desenvolupen la teoria dels invariants, i introduí a Itàlia l’obra de Karl Gustav Jacobi i de Cailey en La teoria dei determinanti e le sue applicazioni 1854, les funcions ellíptiques, les …

Estudià a la Universitat d’Oslo, on treballà fins el 1933 sota la direcció de Ragnar Frisch i, després d’una estada als EUA, hi fou professor de 1948 a 1979 Dedicat a l’econometria, elaborà mètodes matemàtics per a la predicció econòmica, entre els quals destaca el principi que porta el seu nom sobre la relació lineal exacta entre les dues variables d’un model econòmic de dues equacions en funció d’una tercera variable Entre les seves obres destaquen The Probability Approach in Econometrics 1944 i Study on the Theory of Economic Evolution 1954 Premi Nobel d’economia 1989