Resultats de la cerca

Lluità a l’exèrcit espanyol en la guerra contra Napoleó Tornà a Xile el 1811 i esdevingué, ajudat pels seus germans Juan José i Luis, un dels caps de la revolta contra la metròpolis Assumí el poder 1811-13, però, derrotat pels espanyols, fou substituït en la direcció dels independentistes per O’Higgins La rivalitat entre ambdós caps contribuí a la derrota de Rancagua 1814 S’exilià a l’Argentina, i en un dels seus intents d’aixecar-se contra O’Higgins fou detingut i executat

El diari Público publica els resultats d’una investigació sobre els atemptats terroristes a Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017, centrada sobretot en el líder de la cèllula Abdelbaki es-Satty Entre altres conclusions, el diari destaca que Es-Satty va ser confident dels serveis secrets espanyols CNI fins al dia dels atemptats i que aquest organisme feia un seguiment minuciós de la cèllula Poc després, altres mitjans qüestionen la investigació de Público El 19 de setembre l'Audiència Nacional denega investigar els presumptes vincles d'Es-Satty amb el CNI

Entrà a l’orde el 1825 i s’ordenà el 1833 Dos anys després, a causa de l’exclaustració, marxà a Itàlia i més tard 184244 residí a Marsella, on tingué cura dels treballadors espanyols Després d’haver tornat a Barcelona 1844, serví com a sacerdot diocesà a les parròquies de Mataró i d’Arenys de Mar El 1863 obrí una casa missió a Arenys de Mar, que el 1879 es convertí en el primer convent caputxí del país després de l’exclaustració És autor d’unes Notas biográficas que es publicaren el 1891

Collaborà amb José Artigas Cap del partit colorado , fou ministre de la guerra 1829 i primer president de la República 1830 Molt popular entre els peons i ramaders de l’interior, derrotà l’oposició del general Lavalleja 1832-34 i s’encarà a les reclamacions dels espanyols Hagué de resistir l’enfrontament de Manuel Oribe, del partit blanco , que tenia el suport del president argentí Juan Manuel de Rosas Al final de la guerra civil fou proposada una presidència tripartida, Lavalleja, Flores i Rivera, que aquest ja no pogué compartir, perquè morí aleshores

Ordenat de sacerdot 1866 i doctor en dret civil i canònic 1870, passà directament a la cúria A la nunciatura de Madrid fou conseller 1875-77 i nunci 1882-87 Com a cardenal-secretari d’estat de Lleó XIII 1887-1903 cercà la independència de la Santa Seu mitjançant un inseriment en la comunitat internacional afavorí l’adhesió dels catòlics francesos a la república, la dels espanyols a la monarquia restaurada i la dels italians al nou sistema, política que li valgué el veto d’Àustria en el conclave del 1903

Després d’estudiar la carrera de dret, decidí dedicar-se a la música Tocà en diverses formacions de ball i actuà en nombrosos països S’establí a Madrid i tocà en big bands i conjunts de jazz , a més de treballar com a músic d’estudi i actuar a la televisió Participà en l’enregistrament de Bloque 6 , de Juan Carlos Calderón Durant els anys setanta formà part de la Canal Street Band Fou un dels millors músics de jazz espanyols de la seva època i encoratjà músics de les generacions següents

Estudià al Conservatori de Madrid, i posteriorment ho feu a París Després de realitzar diverses gires de concerts arreu d’Europa, tornà a Espanya A partir del 1916 exercí com a docent al Conservatori de Madrid, centre del qual més tard fou director, i enregistrà diversos discos amb obres d’autors espanyols clàssics i contemporanis, especialment d’I Albéniz, E Granados, J Turina i M de Falla, de qui el 1916 estrenà Noches en los jardines de España En el terreny de la música de cambra acompanyà sovint Jacques Thibaud i Gaspar Cassadó

Fou el primer català que desenvolupà la funció d’ajuda i suport als pilots catalans, espanyols i també d’altres països Començà el 1986 amb Fermí Vélez, a qui ajudà el 1987 a guanyar la Copa del Món FIA de Sport-Prototips C-2 Fou mànager de Jordi Gené durant quatre anys, i després de Pedro Martínez de la Rosa durant sis anys, amb qui collaborà en els triomfs als campionats japonesos de Fórmula 3, Fórmula Nippon i GT, i en la seva entrada a la Fórmula 1

Establert a França el 1939, el 1943 participà en els moviments de resistència al règim de Franco a través de la Unión Nacional, agrupament de republicans, socialistes i comunistes El 1944 ingressà en la IX Brigada de guerrillers espanyols a França L’any 1958 tornà a l’Estat espanyol i treballà, clandestinament, amb Julián Grimau Des del 1965 assumí la secretaria general del PCE al País Valencià, càrrec ratificat el 1976 i que ocupà fins a la celebració del Primer Congrés del Partit Comunista del País Valencià, el 1978 Fou diputat a corts 1979-82

El capital inicial de 600 milions de pessetes fou subscrit per uns quatre-cents industrials espanyols, pel Banc Atlàntic i el Banco de Ribagorza i per diversos grups financers estrangers Fou el banc promotor de les autopistes catalanes —Autopistas Concesionaria Española SA— Afectat per la crisi financera, el 1982 passà sota el control del Fondo de Garantía de Depósitos para Establecimientos Bancarios, el qual procedí al seu sanejament i venda al Banco Hispano Americano, que el fusionà amb el Banco Urquijo, creant el Banco Urquijo-Unión SA, amb domicili a Madrid