Resultats de la cerca

Després d’exercir el periodisme literari i televisiu, emprengué en collaboració amb el seu company Gerhard-Scheumann la realització de documentals cinematogràfics Han denunciat l’imperialisme al Congo — Der lachende Mann ‘L’home que riu’, 1966, al Vietnam — Piloten im Pyjama 1968, Ich bereue aufrichtig ‘Me'n penedeixo sincerament’, 1977, Die eiserne Festung ‘La fortalesa de ferro’, 1977 i a Xile La guerra de los momios 1974, Yo he sido, yo soy, yo seré 1974, El golpe blanco 1975, Más fuerte que el fuego 1978 i Los muertos no callan 1978

Contemporani de Wajda, Kawalerowicz i Munk, en la seva producció predominen les adaptacions literàries Rekopis znaleziony w Saragossie ‘El manuscrit trobat a Saragossa’, 1964, a partir de l’obra de JPotocki premiat als festivals d’Edimburg, 1965, Sant Sebastià, 1965 i Sitges, 1969, Sanatorium pod Klepsydrą ‘El sanatori de la Clepsidra’, 1973, premi especial de Canes, Nieciekawa historia ‘Una història sense importància’, 1982, Pismak ‘L’escriptor’, 1984, Osobisty pamietnik grzesznika ‘Diari íntim d’un pecador’, 1985 i Niezwykla prodroz Baltazara Kobera ‘Les tribulacions de Baltasar Kober’, 1988

Format a la Escuela de Cinematografía de Madrid, el 1970 tornà al seu país Després del triomf de Salvador Allende  esdevingué el cronista cinematogràfic del govern d’Unidad Popular, amb documentals com La respuesta de octubre 1972 i  El primer año  1973 El 1973 filmà La batalla de Chile 1975-79, un documental de cinc hores sobre el final del govern d’Allende Ja a l’exili, fou estrenat en forma de trilogia composta de La insurreción de la burguesía 1975, El golpe de estado , 1977 i El poder popular 1979 Resident a França i amb nacionalitat xilena i espanyola, la seva trajectòria posterior…

Format a Itàlia, dirigí el seu primer film, Historias de la Revolución 1960, just després de l’adveniment castrista La seva obra es caracteritza per un cert sentit de l’humor corrosiu i crític des d’una perspectiva socialista Las doce sillas 1962, Cumbite 1964, Muerte de un burócrata 1966, Memorias del subdesarrollo 1968, Una pelea cubana contra los demonios 1970, La última cena 1973, Los sobrevivientes 1979, Hasta cierto punto 1983, Cartas del parque 1988 i, en collaboració amb JC Tabío, Fresa y chocolate 1993 i Guantanamera 1995

Format a França, fou un dels impulsors del moviment del Cinema Novo De la seva filmografia, barroca, suggeridora i d’extraordinària plasticitat, cal remarcar Os cafajestes 1962, Os fuzis 1964, Sweet Hunters 1969, Os deuses e os mortos 1970, A queda 1978, Mueda 1979, les adaptacions d’obres de Gabriel García Márquez Erendira 1983 i Fábula de la bella palomera 1987, el musical Opera do Malandro 1986 i Xuarup 1989

Després de cursar psicologia a la Universitat de Belgrad, estudià realització a l’Acadèmia de Ràdio, Televisió i Cinematografia d’aquesta ciutat, i els anys cinquanta s’inicià en el cinema dirigint documentals Des del seu primer llargmetratge de ficció, Čovek nije tica ‘L’home no és un ocell’, 1965, el seu cinema es destacà per una combinació de crítica política i càrrega eròtica que li ocasionà problemes amb les autoritats Després de  Ljubavni slučaj ili tragedija službenice PTT ‘La tragèdia d’una treballadora de correus’, 1965, es veié forçat a l’exili després de rodar WR-…

D’origen teatral, debutà en el cinema amb El chacal de Nahueltoro 1968 Director de Chile Films durant el mandat de SAllende, realitzà llavors Compañero presidente 1971 i La tierra prometida 1973 Posteriorment, exiliat a Mèxic dirigí Actas de Marusia 1975, El recurso del método 1978, Alsino y el cóndor 1982, etc El 1985 retornà clandestinament a Xile i rodà el documental Acta general de Chile També ha dirigit Sandino 1990, a Nicaragua, Los naúfragos 1993 i Tierra del Fuego 2002

Màxim representant de l’avantguarda cinematogràfica dels anys vint, amb films com L’inhumaine 1924, Feu Mathias Pascal 1925 i L’argent 1928, la seva obra es veié posteriorment compromesa per problemes comercials i acabà treballant per a la televisió 1954-62

Pioner de la jove cinematografia algeriana i director dels noticiaris oficials, ha dirigit Le vent des Aurès 1965, Hassan Terro 1967, Décembre 1972 i Chronique des années de braise 1975, que obtingué la Palma d’Or al festival de Canes

Pioner del cinema del seu país i capdavanter de la seva avantguarda amb Kurutta Ippeiji ‘Una pàgina de bogeria’, 1926, estudià més tard a Europa, on cultivà el realisme cap als anys trenta Després de la Segona Guerra Mundial utilitzà el color a Jigoku-mon ‘La porta de l’infern’, 1953, que li valgué un premi a Canes, i continuà en actiu fins els anys seixanta, després d’haver dirigit més d’un centenar de films